Es busquen consellers per a un viatge perillós

Un govern a mida de Puigdemont per fer front a l’Estat

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou escàs. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. Tornada no assegurada. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. L’anunci d’Ernest Shackleton no és l’oferta que Artur Mas va fer als consellers que va heretar Carles Puigdemont. Per a alguns, però, arribar a l’1-O és una tasca més titànica que creuar l’Antàrtida.

Si no hi ha girs, avui plegaran els consellers que no poden arriscar-ho tot per l’1-O. El gest és legítim, raonable i fins i tot necessari per deixar pas als que estan preparats per fer un referèndum amb l’Estat desbocat per frenar-lo. Part de l’èxit de la votació i d’aconseguir que la base social no s’esquerdi és que l’independentisme més abrandat no els tracti com a traïdors, dèbils o porucs, sinó que se’ls agraeixi la feina i se’ls comprengui: ¿tothom estaria disposat a perdre una setmana del seu sou o un dia de la seva llibertat per la independència?

En la línia de flotació

Marxar ara és un gest de respecte, sí; però saber de què anava la missió, de responsabilitat. La crisi va en la línia de flotació del Procés. Posa de manifest dues de les seves grans mancances: la sospita constant de rendició a última hora i l’abundància de discursos grandiloqüents que la realitat desfà. Els consellers que avui plegaran van entrar en un Govern que havia de proclamar la independència en 18 mesos. Van signar solemnement, el dia de Sant Jordi, un document en què es comprometien a fer el referèndum: “L’únic compromís que tenim, el més important, és la confiança que la ciutadania de Catalunya ha dipositat en nosaltres”. Són els mateixos que han estat insistint que tots estaven disposats a arribar fins al final. I el president, que porta una setmana sondejant la fidelitat dels alts càrrecs, proclamava fa deu dies la “unitat” i “fermesa” del seu Govern. La realitat avui els pot desmentir.

Puigdemont, la determinació del qual ha obligat tots els consellers a seguir-lo fins ara, paga l’error d’haver confiat l’estratègia del Procés en un sanedrí que prenia decisions pels altres i que ha alimentat els recels. Ara té una oportunitat: fer-se seu el Govern. El president s’ha anat consolidant al càrrec per etapes: primer, va ser la jugada de convertir el no als pressupostos al sí a la qüestió de confiança; després, la recuperació del referèndum per posar llum a un full de ruta poc clar, i ara, dissenyant-se un Govern a mida per encarar l’1 d’octubre.

El cessament de Baiget li va servir d’assaig general, i corregirà passos perquè de la crisi en surti un Govern reforçat. De moment, ha fet partícips els dirigents del PDECat de tots els moviments i anirà en compte en un partit que li va haver de recordar dissabte on milita. El dubte és si serà capaç, com li demanen, d’incloure en l’operació algun alt càrrec d’ERC, per no donar la imatge que només hi ha dubtes en una banda.

Dilluns quedaran dos mesos perquè comenci la campanya del referèndum, i el Govern ja no pot badar. La roda de combinar els moments de tensió amb imatges d’unitat ha de deixar el camí lliure a les accions concretes per celebrar la votació i superar els embats de l’Estat. Shackleton prometia “honor i reconeixement en cas d’èxit”. Tot i que no el va tenir, el simple fet d’intentar-ho contra tots els elements el va convertir en un heroi.