ANÀLISI

El nou triple impossible de Pedro Sánchez

JxCat i ERC escenifiquen un rebuig frontal a la tramitació (és a dir, a obrir-se a negociar-los) que té més d’estratègia per pressionar Sánchez que de voluntat real

No consta que en la seva etapa basquetbolista Pedro Sánchez hagués guanyat gaires partits llançant un triple a l’últim segon. La seva carrera política, en canvi, està feta de llançaments inversemblants sobre la botzina: recuperar el lideratge del PSOE contra l’establishment, arribar a la Moncloa amb una moció de censura que ningú es creia... Ara el temps s’esgota, les apostes diuen que els pressupostos estan derrotats i la possessió no la té ni Sánchez.

La pilota la té l’independentisme, que en públic manté unànimement el no a tot, però en privat es reparteix entre els que es veuen tramitant i negociant els comptes (dispersats entre ERC i una part del PDECat) i els que els rebutgen més enllà del que diguin les xifres. Aquests segons juguen amb un avantatge: el calendari dona tots els al·licients per evitar que els pressupostos tinguin llum verda.

JxCat i ERC escenifiquen un rebuig frontal a la tramitació (és a dir, a obrir-se a negociar-los) que té més d’estratègia per pressionar Sánchez que de voluntat real. Però la contundència amb què afirmen que no els tramitaran els suposa un primer cost si ho acaben fent: explicar el canvi de criteri a uns votants en ebullició per l’inici del judici. I si el clima no acompanya la tramitació, encara menys acompanyarà la votació definitiva, que pot coincidir amb el final del procés al Suprem. Aquí Sánchez tindria una escletxa: un canvi de criteri de la Fiscalia en les conclusions davant el tribunal permetria als que volen aprovar els comptes afirmar que hi ha hagut el gest que reclamen. Ara bé, amb les municipals i europees a tocar, el president espanyol no s’arriscarà a fer cap acostament a l’independentisme i JxCat i ERC tindran temptacions, de nou, d’evitar qualsevol posició que faci que un sector de l’independentisme els acusi de renunciar al Procés.

Aprovar els pressupostos, doncs, sembla una quimera. Aguantar fins al 2020 sense comptes, també. Però si algú està acostumat a guanyar el partit quan tothom el dona per perdut és Pedro Sánchez.