Publicitat
Publicitat

Visca la vida! Amunt la intel·ligència!

El món poques vegades és com a les pel·lícules de ficció, on els dolents vesteixen estrambòticament, volen conquerir el món, torturen obertament i es miren al mirall mentre es freguen les mans i riuen maniàticament. Aquests brivalls poden ser molt entretinguts, com el Dr. Infierno i els seus robots gegants, Darth Vader i l’Imperi Galàctic, o la Bruixa Dolenta de l’Oest i els seus micos voladors. Tots són absolutament malvats i no s’avergonyeixen de defensar obertament la por com a eina de gestió. A més de diabòlics solen ser competents i astuts.

Vet aquí la meva principal sorpresa davant l’Estat Islàmic. Resulta que al món real tenim uns enemics que ens ha declarat una guerra molt real però que semblen sortits de la imaginació d’un guionista: vesteixen de negre; cremen, decapiten, crucifiquen els seus presoners; llancen homosexuals des dels àtics i destrueixen restes arqueològiques. El seu líder s’ha autoproclamant el Califa del Món i ha ordenat a tots els musulmans que l’obeeixin. No és difícil imaginar-se’l davant un mirall, esclafint en la rialla que coneixem dels personatges foscos de les pel·lícules.

La història humana està plena d’ideologies i règims violents fins a l’inimaginable. Al segle XX tenim, per exemple, els nazis, els soviètics, els khmers roigs i els ústaixes croats. Ara bé, a diferència de l’Estat Islàmic, aquests tenien departaments de propaganda destinats a dissimular i negar les seves atrocitats.

Aquests règims tenien una component del que el psicòleg social Erich Fromm va anomenar necrofília política, l’amor a la mort, a matar i destruir. Fromm va recordar que “No hi ha distinció més fonamental entre els homes, psicològica i moralment, que la que hi ha entre els que estimen la mort i els que estimen la vida, entre els necròfils i els biòfils” ( El corazón del hombre).

Aquesta és la gran diferència amb els règims del terror que hem conegut fins ara i l’Estat Islàmic: l’Estat Islàmic és obertament necròfil. Aquest amor a la mort atrau joves occidentals que segons el New York Times no són gaire diferents dels neonazis (Same Anger, “ Different ideologies: radical muslim and neo-nazi”. 5 de març). Així, tenim francesos que rematen policies ferits i assassinen dibuixants de Charlie Hebdo, danesos que irrompen a trets en seminaris pacífics, i anglesos que decapiten periodistes. Aquesta necrofília també atrau els nigerians de Boko Haram i grups radicals algerians perquè jurin obediència a l’Estat Islàmic.

¿Com lluitar contra aquells que maten i que són suïcides i que ens poden fer mal matant qualsevol dels nostres conciutadans? De nou és Erich Fromm qui dóna la pista, i ho fa apuntant a un lloc inesperat i de la boca d’un intel·lectual inesperat: Miguel de Unamuno a l’inici de la Guerra Civil Espanyola.

A la Universitat de Salamanca, en plena orgia assassina de bàndols assassins es va aixecar Miguel de Unamuno i va etzibar: “ Acabo de oír el necrófilo e insensato grito «¡Viva la muerte!» Esto me suena lo mismo que «¡Muera la vida!»” I dirigint-se al fundador de la legió espanyola, va clamar: “ Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de las masas [...]. Es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor. El general Millán-Astray desea crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen ”. I per si cabia algun dubte, i per demostrar al món sencer que Unamuno tenia raó, Millán-Astray va respondre: “ ¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte! ” (Hugh Thomas, La Guerra Civil Española ). I així, amb valentia davant l’horror, a pesar d’errors i limitacions, Unamuno va entrar a la història de les societats obertes amb honor i dignitat.

La lliçó d’Unamuno és per a mi doble. D’entrada ens recorda que ens hem d’enfrontar obertament i sense complexos a aquells que estimen la mort i que aquest enfrontament ens fa forts. La segona lliçó és que les paraules no són suficients, perquè recordem que les paraules d’Unamuno no van aturar Millán-Astray, que va estar al costat dels guanyadors i, tot i que posteriorment va ser apartat, va gaudir d’una vida amb privilegis i honors. Per lluitar contra els necròfils calen actuacions, potser cauteloses, potser directes o potser a través d’aliats, però només amb paraules no serà suficient.

Pot semblar que davant d’assassins suïcides que maten alegrement som febles, però és precisament la seva capacitat de fer-nos tant de mal cada vegada que maten un innocent el que ens fa forts. La nostra feblesa és la nostra fortalesa. Una societat que estima els seus i pateix per l’aliè és una societat moralment forta. Podem guanyar aquests maníacs. Ara, els dolents, com a les pel·lícules, un cop vençuts sovint tornen amb un altre nom o a una segona entrega de la pel·lícula. És d’esperar que això ens passi, perquè sembla que aquesta guerra va per llarg.

Riure, malgrat tot