Voler governar sense voler guanyar eleccions

Seguir l’actualitat política britànica és sovint interessant i a vegades divertit. No ho afirmo, com pensen els meus amics, perquè jo sigui mig britànic. Ho afirmo perquè crec que ens dóna una perspectiva única. La societat britànica és, recordem, una societat que vota els seus governs de forma pacífica i ininterrompuda des de la Revolució Gloriosa,del 1688. Això és 146 anys abans que s’abolís la Inquisició a Espanya i 289 anys abans de les primeres eleccions de la Transició espanyola. El Regne Unit és veritablement el Silicon Valley de la política moderna, la NBA de la democràcia. Saber el que passa allà és útil per entendre el que ens passa aquí.

És amb aquest enfocament que he seguit amb atenció les seves eleccions generals i la molt inesperada debacle laborista. Allà, contra tot pronòstic, l’oposició ha empitjorat el seu resultat i els tories, el Partit Conservador, s’han imposat amb majoria absoluta sense ser particularment populars.

Què ha passat al Regne Unit que tingui a veure amb nosaltres?

Crec que la millor resposta la trobem al Daily Telegraph (o Daily Torygraph, com en diuen pel seu explícit suport al partit tory ) en un article titulat “Per què el laborisme ha perdut les eleccions? Perquè no ha intentat guanyar”, del columnista laborista Dan Hodges: “[El Partit Laborista volia guanyar les eleccions] de la mateixa manera que vaig voler desesperadament ser porter de la selecció anglesa -argumenta ell-, [sense] fer gran cosa per aconseguir aquest somni”. També ens recorda que el Partit Laborista “el 2010 va poder escollir entre dos líders”. “Les enquestes apuntaven -continua- que els britànics preferien un dels dos. El Partit Laborista va escollir l’altre, el preferit dels sindicats”, i conclou que, per guanyar, el laborisme sabia que “havia de sortir de la seva zona de confort” però en lloc d’això es va enfocar a acontentar “la tribu” i “el partit”. En resum, van intentar “guanyar sense guanyar” (8 de maig del 2015).

A Espanya i a Catalunya veiem el mateix fenomen en diferents llocs. El cas més personalista segurament és el de Rosa Díez, d’UPyD. Just després de les eleccions andaluses va decidir continuar liderant el seu partit mentre implosionava com un forat negre intergalàctic. Rosa Díez va voler continuar no perquè pensés en la victòria d’UPyD, sinó perquè pensava en ella mateixa. Preferia ser la líder d’una força petita a ser una jubilada anònima. Un bon exemple del dictum d’Upton Sinclair que diu que “és molt difícil que algú entengui alguna cosa si el seu salari depèn del fet que no l’entengui”.

A les eleccions de la nostra estimada i preciosa Barcelona hem vist viu i amb bona salut aquest mateix fenomen, segons el qual la majoria de partits volen governar però no volen guanyar.

El cas més evident és el d’ICV, que prefereix autodissoldre’s i afegir-se a Barcelona en Comú per evitar la pugna electoral. Això a mi em resulta particularment xocant, ja que Barcelona en Comú, Ada Colau i Podem fan poc èmfasi en l’ecologisme, una de les raisons d’être d’ICV.

També ho hem vist a CiU. Per a aquestes eleccions CiU havia presentat una llista electoral que tenia exactament els mateixos noms que el 2011, que eren els mateixos que el 2007, que eren més o menys els mateixos que el 2003. Com que no crec que la llista fos excelsa fa 12 anys concloc que no s’ha canviat per evitar complicacions internes.

El cas del PP és semblant. Aposta des del 1996 per l’infatigable Alberto Fernández Díaz i el seu discurs monocrom d’ordre, jerarquia i fidelitat.

Hem vist un PSC que davant d’una dinàmica centrífuga entre el carrer Nicaragua, la federació de Barcelona i els socialistes sobiranistes decideix delegar l’elecció del candidat en unes primàries. Els dos finalistes de les primàries són els que finalment encapçalen la llista electoral. És un enfocament que apunta cap a dins, no cap a la victòria.

ERC porta aquest fenomen polític a un àmbit superior. No mostren símptomes de voler guanyar, com es veu en la seva campanya, subordinada políticament al procés independentista. Però és que tampoc mostren interès a governar. Ho veiem quan volen imposar a Ada Colau “adherir-se al full de ruta” alhora que indiquen: “Intentarem ajudar en temes socials i econòmics” (ARA, 4 de juny).

A Barcelona, com el Partit Laborista al Regne Unit, els partits tradicionals estan més preocupats per les seves dinàmiques internes que per guanyar.

Però les eleccions sí que les ha guanyat algú, encara que per poc. Barcelona en Comú sí que ha demostrat voluntat política de guanyar, presentant una candidata carismàtica i propostes mediàtiques. Moltes de les seves propostes ens mostren, però, que volien guanyar però que no han pensat gaire a governar. No s’entenen, si no, les idees de tallar el trànsit rodat a la Diagonal, crear una moneda pròpia a la ciutat, crear un operador municipal per comercialitzar energia, limitar els salaris dels càrrecs de lliure designació a 2.200 euros al mes o nacionalitzar la gestió de l’aigua de Barcelona.