El cap d’estat, un òrgan prescindible

La caiguda en desgràcia de Nicolas Sarkozy, que segons sembla ha acabat de consumar-se aquesta setmana, és una bona ocasió per pensar si la figura del cap d’estat és indispensable o no.

A casa nostra, el debat pendent sobre la compatibilitat de la monarquia parlamentària i una democràcia profunda i avançada (un debat que, encertadament, va substituint l’antiga dicotomia entre monarquia i república) no ens hauria d’impedir formular-nos una altra pregunta, especialment oportuna ara que estem pensant i preparant el nou estat català. ¿És necessària la figura del cap d’estat? Com va assenyalar Pérez Royo, és un fet històric irrefutable que en aquells països en què la imposició de l’estat constitucional no ha hagut de vèncer la resistència que oferia la monarquia absoluta (com va succeir a Europa), sinó que van poder organitzar el poder polític estatal en certa mesura des de zero, l’organització del poder executiu és monista : no existeix separació entre l’òrgan cap de l’estat i el govern, sinó que el president de la república és alhora cap de l’estat i cap del govern.

La reflexió sobre la necessitat o conveniència d’un cap d’estat no és un tema nou. Sembla oblidat que ja va estar present en els debats dins i fora del Parlament durant el procés d’elaboració de la Constitució de Weimar del 1919. Efectivament, en un sistema parlamentari l’existència de l’òrgan cap de l’estat és molt difícil de justificar racionalment, perquè ni és poder executiu, ni representa el poble (el Parlament és l’únic que pot representar la seva diversitat), ni pot ser, com proposava Benjamin Constant, un “poder neutre” (si ha de ser “poder judicial dels altres poders”), ni tampoc pot ser el defensor de la Constitució (perquè o bé li faltaria la consistència política per acomplir la tasca, o bé, si la tingués, llavors podria servir per a tot el contrari); l’experiència nazi ens mostra clarament aquest gran risc. D’entre les diferents solucions que van proposar en el període d’entreguerres Carl Schmitt (un president del Reich com a defensor de la Constitució) i Hans Kelsen (un control jurisdiccional per part d’un òrgan independent), avui en dia està molt clar quina s’ha anat imposant a la pràctica. El cap d’estat ja no cal que sigui el guardià de la Constitució, perquè aquesta funció pot fer-la amb menys riscos un Tribunal Constitucional.

Per a mi, la figura del cap d’estat no és ni necessària ni convenient. Ni en un estat consolidat, ni tampoc en un de novell. És cert que en un de novell es podria considerar que una figura amb molt prestigi i reconeixement reforçaria inicialment les relacions internacionals, i facilitaria la identificació amb el nou estat de sectors socials que d’altra manera podrien sentir-s’hi desconnectats. Aquests suposats avantatges, però, no compensen el fet que, en un sistema parlamentari, la figura del cap de l’estat és generalment poc útil i per tant prescindible (tot i que molt de tant en tant pugui tenir alguna actuació rellevant, com s’ha vist a Itàlia en la figura de Giorgio Napolitano). Les diverses tasques que desenvolupa són perfectament transferibles a altres institucions, com per exemple l’expressió de la continuïtat de l’estat (que sovint és la justificació o explicació de la institució), una funció que ja realitzen l’administració pública en el seu conjunt i altres òrgans constitucionals com el Parlament, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial o fins i tot el govern (que renoven periòdicament els seus titulars mentre que la institució continua indefinidament).

L’existència del cap d’estat com a figura autònoma i diferenciada del qui encapçala el poder executiu no només és innecessària, sinó que pot resultar inconvenient, perquè contribueix a generar la percepció errònia i empobridora que els valors, característiques i costums d’aquella persona haurien de ser el model màxim per al conjunt de la ciutadania (quan la diversitat ha de ser un valor a fomentar en democràcia). A més, es tracta d’una figura que expressa la creença que els ciutadans no són prou madurs o capaços, i que necessiten la tutela d’algú superior que moderi els seus possibles excessos o adverteixi o animi les altres institucions a partir d’una suposada superioritat de criteri.

La nova Constitució catalana podria innovar en aquest àmbit sense fer grans canvis, optant per una república parlamentària que prescindís d’aquesta innecessària dualitat i que configurés un president o presidenta que fos alhora cap de l’estat i cap del govern, de manera semblant al que ja caracteritza l’actual presidència de la Generalitat, en la qual conflueixen funcions representatives i executives.