El perquè de la perspectiva de gènere

Les dretes més cavernícoles abonen les conductes de discriminació subtil contra les dones i volen fer creure que les seves són actituds pel bé de tots

Fa uns dies vaig coincidir amb una coneguda en un acte institucional. Feia temps que no ens vèiem. Al cap d’uns instants d’un face to face d’allò més afable, un home de perímetre imponent va arremetre contra el meu flanc esquerre i em va desplaçar considerablement del meu lloc originari. Sí, m’acabaven de clavar una empenta sense miraments, talment com si algú hagués donat una furiosa puntada de peu a un objecte enutjós. ¿O és que en ser ja granadeta soc invisible? No, va ser una impune i barroera maniobra bèl·lica per aniquilar-me i acaparar la meva interlocutora, una reputada exconsellera de la Generalitat de Catalunya. Ella va forçar una expressió de disculpa i em va dir: “Continuarem... Ens hem de veure...!” I jo, atònita i descol·locada (mai més ben dit), li vaig respondre: “Sí! Fins aviat!”

El problema no està en la naturalesa de les dones sinó en la definició de la masculinitat, que avui dia es basa encara en l’autoestima que regala el poder patriarcal

De camí cap a casa vaig rebobinar la reveladora anècdota. ¿Què hauria passat si li hagués retornat l’empenta mentre l’escridassava: “Escolti, bèstia, no m’empenti! Faci cua!”? ¿O feia falta alguna cosa més dràstica? ¿Un cop de genoll a l’entrecuix, tal vegada? Tot plegat haurien estat accions incongruents amb la mena de conductes comunals prescrites per al gènere femení i, per tant, punibles socialment. Vull dir, molt més punibles per a les dones que no pas per als homes. Als homes els és permès ser durs, agressius, entrar en competència, donar un cop de puny sobre la taula... Les dones han d’exercir el consens, mantenir-se en concòrdia, guardar les bones formes. A mi em sembla que el problema no està en la naturalesa (val a dir, estereotipada) de les dones sinó en la definició de la masculinitat, que avui dia es basa encara en l’autoestima que regala el poder patriarcal; això vol dir que la masculinitat es fonamenta en la superioritat que als nens, nois i homes se’ls ensenya a tenir sobre les nenes, les noies i les dones.

Esclar que parteixo del benentès que la natura estableix la seva riquesa en la diversitat però també que no ens fa desiguals ni en drets ni en obligacions. En la diversitat no tan sols hi ha el blanc i el negre sinó que, entremig, hi ha tota la gamma de grisos. No menystinc, doncs, la biologia, però el que sobretot hem de tenir present és que en les personalitats diferenciades dels grups humans (grups per sexe, color, orientació sexual, etc.) hi pesen com a lloses herències culturals històriques de valors, creences, estereotips i rols socials, i, per tant, ideològiques...

Les dones han de “tornar a casa”, han de tenir cura del marit, fer fills i cuidar-los, diuen els essencialistes recalcitrants. Però les dones han sortit de les parets que les han enclaustrat secularment i volen formar part del món social, del món on es prenen les decisions. I és un dret que al segle XXI ja no hauríem ni tan sols de comentar. Han entrat massivament en l’àmbit laboral també per necessitats econòmiques. El problema és que el poder és difícil de compartir i, per conservar-lo, cal posar llenya al foc dels estereotips i fer que es llegeixin en clau negativa. Cal trobar la manera de deixar ben assentat que elles no estan a l’altura i que la seva personalitat i el seu paper social estan determinats per la mare naturalesa. Però, ai las, a les dones no els falten ales: és el grup masculí el que sobrecompeteix.

Als països benestants d’Occident les crisis econòmiques són un dels motius de davallament de la natalitat, però també la desigualtat en el repartiment de les tasques domèstiques i de cura. Heus aquí una documentadíssima desigualtat que, a més d’establir una més que injusta doble jornada laboral per a les dones, té gravíssimes conseqüències per als països. Tenir criatures i cuidar-les té un valor social importantíssim. El desenvolupament i la riquesa dels països en depenen. Però això no entra en els paràmetres i menys en les regulacions del sistemes liberals descarnats. I d’aquí que moltes dones retardin tenir fills o, fins i tot, es plantegin no tenir-ne. Sortosament s’escampen les veus que reclamen a les institucions que assumeixin que tenir descendència és un bé social necessàriament indefugible. Com ho és l’alletament i les hores que es destinen a la cura i a donar afecte a les criatures. Aquestes tasques no tenen el reconeixement necessari, ni social ni econòmic. Una dona que alleta (o un home que dona biberons) no perd el temps; està fent una feina diferent. Aquest temps en què deixa de rendir laboralment és un temps que inverteix en la renovació generacional del seu país i el benestar de la família. Què vol dir que les dones cobrin menys en tots els sectors i en tots els nivells d’ocupació? Per què les catalanes cobren de mitjana 7.123 euros menys que els seus companys...? Doncs perquè es veuen obligades a feines de mitja jornada i en igualtat educativa solen ocupar llocs de menys remuneració. I per a més inri això sovint es tradueix en jubilacions vergonyoses.

No s’han superat les creences i els estereotips implícits per raó de gènere. Hi ha qui els té de manera inconscient; hi ha qui no se’ls creu i, governat pel cinisme, els rendibilitza a favor seu

Dit això, em sorprèn (ho dic seriosament) que hi hagi tantes persones que ultratgen, bandegen impunement i ridiculitzen la ideologia de la perspectiva de gènere. ¿Potser defensen les violacions a tort i a dret, els maltractaments i assassinats masclistes? ¿Potser estan d’acord amb el tràfic de nenes i dones, esclavitzades per al gaudi sexual? ¿Com és que hi ha tan poques dones enginyeres, científiques, informàtiques...? ¿Com expliquen el nombre tan baix de dones en els llocs directius? Aquest és el drama: els importa un rave. Les dretes més cavernícoles emboliquen la troca, més que mai abans, amb fal·làcies i arguments sense cap ni peus. I així abonen les conductes de discriminació subtil contra les dones i volen fer creure que les seves són actituds pel bé de tots, actituds sensates i legítimes davant de tanta barbàrie feminista.

No, no s’han superat les creences i els estereotips implícits per raó de gènere. Hi ha qui els té de manera inconscient; hi ha qui no se’ls creu i, governat pel cinisme, els rendibilitza a favor seu perquè, com deia Groucho Marx, “És la guerra!” Masclisme recalcitrant. Atenció, doncs, amb les empentes: no sempre són fortuïtes! Més aviat solen ser donades per impetuosos vendavals de racisme de gènere. Encara que alguns hi arremetin en contra, la perspectiva de gènere és imprescindible en l’anàlisi de la conducta humana.