Necessitem Europa

Des de la Primera Guerra Mundial fins a la Segona, passant per la Guerra Civil Espanyola, els enfrontaments bèl·lics entre els pobles europeus van ser constants; aleshores els països quedaven en la més misèrrima penúria humana i econòmica, i calia remuntar-los. Era peremptori trobar acords entre els estats amb l’objectiu primer de reconstruir les economies i d’assegurar una pau duradora. Ahir va fer 60 anys que es van signar els Tractats de Roma: per primera vegada es creaven institucions supranacionals per impulsar el procés d’integració europea, o, més ben dit, la unió dels pobles europeus. Un triomf fabulós per als europeistes. I ningú no pot negar que aquests 60 anys han estat de gloriosa pau.

Ahir una densa xarxa de persones europees fluíem pels carrers de Roma cap a la convenció Europa contraataca: reconstruir la visió, recuperar la confiança, rellançar la unitat (impressionant!) i després, en la Marxa per Europa!, vam demanar més unitat i que aquesta unitat sigui baluard dels valors de llibertat, igualtat, solidaritat i defensa de la diversitat dels pobles. Vam exigir integritat en la política i vam celebrar el que s’ha aconseguit malgrat els duríssims contratemps de la crisi econòmica mundial i el desplaçament de milions de persones que busquen refugi a Europa.

Des d’aquell 25 de març del 1957 fins avui dia el procés de conjunció no ha estat tan bonic com tal vegada s’albirava. Els estats europeus han conviscut i conviuen en una complexa i incòmoda contradicció: d’una banda, hi ha els avantatges econòmics i socials de la unificació, i, de l’altra, la pèrdua de sobirania nacional i, consegüentment, de poder. En resum, avui la UE és una unió d’estats que es resisteixen en un pesat estira-i-arronsa a deixar anar ni la més petita engruna de poder. Però tal com es van concebre fa 300 anys, han d’evolucionar i cedir part del seu poder de decisió a entitats superiors; només així Europa aconseguirà la massa crítica indispensable en el context de la globalització, una realitat d’allò més tangible que està transformant el món a passos gegantescos. Necessitem un govern supranacional europeu fort que abraci amb contundència els drets humans, que defensi valors compartits i contribueixi a buscar solucions conjuntes per als problemes que aclaparen la humanitat; que faci el que convingui per conservar la pau (¿no és aquest desideràtum una contradicció amb la indústria armamentística?); que posi remei al canvi climàtic, a la pobresa i a la discriminació per raó de gènere i raça; que s’involucri en la salut, en l’educació -és d’allò més rellevant l’Índex de Justícia Social Europeu (2008-2016)- i en la transició cap a una economia social i mediambiental sostenible. Que tingui la dimensió i la capacitat necessàries per defensar els seus ciutadans davant les grans corporacions financeres i empresarials mundials. I per posar les urpes a les ultradretes, les de sempre i les noves emergents, que fomenten l’odi i exploten la por, i que ens volen ben fragmentats i esquinçats. Països europeus, escolteu-vos, uniu-vos, busqueu objectius comuns i cediu-ne la gestió i la vigilància a un ens supranacional escollit democràticament. Treballeu junts per aconseguir objectius col·lectius. Arrisqueu-vos i recupereu l’esperit europeu fundacional.

Però també els països membres han d’acceptar la unitat en la diversitat; és a dir, unir-nos, sí, però sense renunciar al nosaltres. Això vol dir reconèixer i defensar els sentiments i drets “nacionals” i, al mateix temps, protegir i cultivar els valors humans supranacionals de què parlava. Una Europa on tots els països membres trobin el seu encaix en el puzle, en un desplegament i exhibició de cultures i llengües. Així doncs, cal també identificació europea i moltes estratègies creatives. I en aquest elogi emfàtic de la diversitat és implícit que els estats han de respectar i desenvolupar escrupolosament la seva diversitat interna. Esclar, em refereixo als litigis etnopolítics entre Espanya i Catalunya. Però això són figues d’un altre paner.

Lògicament, la joventut d’avui és el futur d’Europa. I convé preparar-la. El març d’ara fa 30 anys va néixer l’Erasmus. Pot semblar que m’hi va la vida, però per esvanir els prejudicis i els estereotips nacionals que ens encrosten, obrir ments i llaurar uns valors europeus comuns són imprescindibles contactes assidus entre semblants diferents. I aquest peix que es mossega la cua és l’objectiu del programa citat. Els milions de nois i noies que hi participen bescanvien vivències i experimenten que es pot conviure en la diferència. A l’Erasmus sumem-hi el Papyrus, una enginyosa ruta de comunicació entre eurodiputats escollits i la joventut d’Europa, ideada per l’actual president del Parlament Europeu, Olaf Frederiksson. Convèncer no tant pel discurs com pel fet de compartir. Des de la societat civil catalana es podrien organitzar fòrums i debats, des dels mitjans de comunicació seriosos diàlegs i tertúlies, des de les institucions exposicions i conferències d’experts... I maldar perquè Catalunya trobi el seu acoblament en la totalitat europea. ¿Significaria aquest suport un punt d’inflexió? Crec que sí, i de gran transcendència.

Busquem formes originals, fórmules creatives, mirem cap enfora i valoritzem-nos: no soc ingènua, és molt complex i hi ha molta feina a fer, molt camí per recórrer, en què la veterania i la maduresa però sobretot l’energia, l’entusiasme i la preparació dels joves d’avui i del demà són qüestions bàsiques. Europa no és un ens esmunyedís, tampoc no és estanc, sinó que és, per sort, un inacabable procés de diàleg, consens i transformació. És feta de persones i tot el que és humà és susceptible de canvi i millora. No sé qui deia que Europa no és el problema sinó la solució.