LA INVASIÓ SUBTIL

La relliscada de la civada

Si per més que treballem mai cantarem el ball de l'avena, com és que tantes famílies 'bioecohealthy' s'han passat de la llet de vaca a la llet d'avena?

Què faríem sense els lectors amatents de l’ARA! Per sort, la setmana passada més d’un em va fer notar la relliscada de la civada (a veure si amb el rodolí no em torna a passar més).

Em volia fer la graciosa referint-me a la cervesa com a “suc de civada” i vaig acabar fent riure, sí, però no de la gràcia sinó de l’espifiada. La cebada castellana i la civada catalana no són el mateix. Sí, amics, són el que tècnicament és coneix com a falsos amics. Acostumen a ser paraules que tenen el mateix origen etimològic però que, com que han evolucionat en comunitats de parlants diferents, amb el temps i per diferents causes acaben tenint significats diferents. Parlant clar, la pedra a la sabata dels que volen aprendre una llengua nova i de les llengües en contacte. Segur que a tots us ve al cap el famós “ I’m constipated” anglès, que vol dir “Vaig restret” i no “Estic constipat”, oi? Doncs això.

I per què la civada no és el mateix que la cebada, si totes dues venen del llatí cibata? Doncs sembla que al principi tant l’una com l’altra eren genèricament “menjar per al bestiar”. I en una zona se’ls donava més ordi i a l’altra més civada. ¿Endevineu quin cereal predominava a cada una? Efectivament, en territori castellà era més freqüent l’ordi i per això es va acabar dient cebada, i aquí la civada.

Que avui dia no siguem capaços de diferenciar un brot de civada d’un d’ordi i que l’etiquetatge de cervesa ens inundi de cebadas i civades que no ho són, hi fa la resta. Erròniament relacionem la civada amb la cervesa, quan, de fet, el més habitual és que estigui feta de malta d’ordi. A més, el suc de civada ara està de moda: segur que en trobeu a les cuines més bioecohealthy. Llàstima que tots el coneguem com a suc (o llet) d’avena, una manera de referir-s’hi també normativa (surt als diccionaris i cap al sud potser és com se n’ha dit tradicionalment) però que bandeja la tradicional civada: o és que ballem el ball de l’avena? “Treballem, treballem, que l’avena guanyarem”.

Ara que a qualsevol forn hi ha pans de mil farines, aprofitem-ho per reaprendre a anomenar i conèixer els cereals. Corre la brama que el més sa és el pa de blat sarraí, que sense el tri go sarraceno al cap no existiria. Si ja tenim blat de moro, que és un altre cereal, potser no ens cal més blat de la moreria, que és el que seria aquest invent del blat sarraí. Curiosament tant l’un com l’altre no tenen gluten (per si hi ha algun celíac o intolerant al gluten a la sala). Però és l’únic que els uneix, perquè del trigo sarraceno en català se’n diu fajol.

Ep, que tècnicament ja sé que no és ben bé un cereal, sinó un pseudocereal (no és una gramínia), però se’n fa el mateix ús. El DCVB, redactat fa gairebé un segle, ens diu: “Es conrea molt a la regió pirinenca, i especialment a la comarca d’Olot, on els camps de fajol són bellíssims i constitueixen una de les principals collites. Del gra se’n fa farina per al bestiar i fins i tot per a fer-ne pa”. Sembla que se’n feia pa en èpoques de carestia, quan no hi havia cap altre cereal disponible, i ara és el més car de les fleques. Després d’uns anys de decadència, des de fa un parell de dècades a la Garrotxa han començat a recuperar el conreu de fajol, que ara no és per al bestiar que pastura, sinó per al que desfila per les botigues i forns més espavilats. Per alguna cosa allà, quan ja saben que un negoci serà rodó, diuen que és tan segur com el fajol a Olot.