Cinemes a tots els barris

Les pel·lícules són una bona manera de difondre les idees que es couen en una ciutat

La cola de esta noche no tiene final, dos horas confiando que no colgarán dichoso cartelito de completo está el local”. A part de ser la meva cançó preferida de Mecano, aquesta lírica és una bona síntesi del que vol dir “anar al cine”. Me la posava en bucle quan feia maquetes al despatx de Batlle i Roig, mentre aprenia el poc que sé sobre projectes, ciutat i la professió. Els arquitectes hem après molt del cinema, i és font d’inspiració reconeguda per a molts pensadors de la ciutat. Nosaltres projectem contenidors però els cineastes hi posen la vida, el relat, l’essència, la causa. I per dissenyar un bon contenidor, imaginar com es desenvoluparà l’acció és fonamental. El cinema és una fàbrica de producció de records de llocs on, sense haver-hi estat mai, ens hauríem sentit perfectament a gust.

El cinema és una invenció eminentment urbana i és insubstituïble per l’automatisme de veure continguts online. És triar el cinema (en un barri determinat), fer la cua, comprar crispetes, seure a les fosques (hi ha una escenografia de l’espectador), desconnectar el mòbil durant dues hores i sortir a fer unes copes o un berenar (versió infantil) per comentar l’argument, criticar els actors i, eventualment, aprendre coses de la conversa. Per això els cinemes Verdi, el Texas, el Boliche, l’Aribau i en certa manera el Bosque són sales ideals; perquè tenen una continuïtat nocturna assegurada.

Amb la crisi s’han buidat moltíssimes plantes baixes en barris perifèrics o municipis petits. Reciclar-les com a sales de cinema pot ser una oportunitat

Éric Rohmer va dir que el cinema és l’art de l’espai. A mi em fascinen les pel·lícules antigues on hi ha vida urbana. Perquè, de fet, és l’única realitat que es conserva. Avui és fàcil muntar una escenografia a l’espai públic, però fa cinquanta anys havia de ser tot molt més veraç. L’exterior era el que era, i els personatges hi passaven de puntetes. Les pel·lícules antigues són la meva base per entendre el vell Harlem amb les criatures jugant al carrer o el París de la misèria i la postguerra. Si es contraposa als plans de Le Corbusier o el Moviment Modern, llavors s’entén el trencament que proposaven. Hi ha traumes urbanístics que arrosseguem a la consciència col·lectiva que només s’entenen si es contraposen als documentals de carrers i de vida ciutadana de fa dècades. A la llum d’aquestes imatges històriques, es comprèn que la ciència-ficció la posaven els enginyers i els arquitectes amb la dèria de fer tabula rasa.

Els cineastes han preferit els centres de les ciutats als ambients rurals. La sordidesa dels suburbis, la solitud dels paisatges muntanyosos o la inquietant vigilància en comunitats envoltades de tanques s’utilitzen sovint en pel·lícules d’intriga, mentre que els centres de les ciutats són refugi, llocs de distensió i de sentir-se “com a casa” encara que siguin de ciutats estranyes. A força de veure pel·lícules rodades a Nova York, el món occidental té un estrany sentiment de pertinença a Manhattan encara que sigui per pocs dies de viatge. Jean-Luc Godard va considerar alguna vegada el cinema com un altre mode de transport públic. I és cert; hi ha seqüències que transporten literalment els espectadors en comú a altres èpoques. I és la filmografia de Woody Allen la que, per exemple, se’ns reactiva del calaix dels records quan circulem per un carrer o veiem una cantonada singular. Elevar escenes quotidianes a raonaments astuts constitueix tot un gènere de cine. Són llocs lligats a bons moments, que és la millor manera de convidar a pensar.

Hi ha poques pel·lícules bones protagonitzades per arquitectes. Probablement és perquè no són herois fàcils ni dolents malvats; estem carregats de matisos, i això no ven. Jo em quedo amb Henry Fonda a Dotze homes sense pietat, demanant amb paciència i humilitat que el jurat popular reconsideri uns fets i argumentant a favor del dubte abans de condemnar un home.

Les pel·lícules són una bona manera de projectar les ciutats al món i, sobretot, de difondre les idees que s’hi couen. Naturalment, no hi ha bon cinema sense bones històries, i no es pot pensar a promoure el cinema sense fomentar bona literatura.

El cinema, a més, té la virtut de l’anonimat i la foscor, que és una de les màximes qualitats de la ciutat elevada a l’enèsima potència. Pots anar sol al cinema i sentir-t’hi acompanyat. Una ciutat es fa gran amb un cinema, i aquesta és una qüestió que caldria considerar als municipis petits, on la viabilitat econòmica ha obligat a tancar sales. A més, amb una bona programació, el cinema és transversal a tots els gèneres i totes les edats. Amb la crisi financera s’han buidat moltíssimes plantes baixes en barris perifèrics o municipis petits. Reciclar-les com a sales de cinema pot ser una oportunitat de rendibilitat justíssima però suficient. De moment, si no teniu cap pla aquesta tarda, considereu anar a fer cua al cinema d’un barri.

Etiquetes