Assassins

FA ARA MATEIX QUARANTA ANYS, un assassinat múltiple del postfranquisme en una església de Vitòria va fer alçar la veu de molta gent, entre ells la de Lluís Llach. Una lluita obrera autònoma va acabar amb un bany de sang, deliberat i conscient per part dels qui el van ordenar. No hi ha oblit possible, quan s’ha escoltat alguna vegada aquell crit de Campanades a morts : assassins!

Aquest crit ressona avui, no dit, en el silenci impotent que acompanya cada notícia. Els refugiats que no troben refugi, és clar. Però també l’engany del dièsel, i les execucions hipotecàries, i els sous de misèria, i la mineria extractiva que fa funcionar els nostres béns de consum, el tràfic de dones i nens, i les fàbriques on es cus la roba que feliçment lluïm a baix preu... i podria omplir tots els Fora de classe que em queden per escriure amb la llista inacabable del crim. És el crim. El crim fet normalitat, actualitat, notícia i també banalitat.

M’explicava fa poc una tia meva que el meu avi matern, a qui no vaig conèixer, cada cop que algú pronunciava el nom de Franco deia: “Aquest senyor és un assassí”. Ho deia quotidianament, a mig sopar amb la família, amb la mateixa normalitat que ara ignorem els noms dels nostres assassins.

Però quan avui algú alça la veu i assenyala el criminal és acusat d’impropi, d’agosarat, d’histèrica. El més important que haurà dit mai l’Ada Colau en públic, allò que farà irreversible la seva irrupció, haurà estat acusar de criminal un representant de la banca aquell dia al Congrés de Diputats. Assenyalar el criminal, avui, trenca les regles del joc. És un joc de cartes marcades per la mort i per la irreversibilitat de la catàstrofe. Un joc amb el final escrit del qual ens volen fer coresponsables: la nostra misèria i, en últim terme, la nostra extinció. Però precisament, dir el crim és fer un tall entre les víctimes i els botxins. Tots participem de la vergonya de ser humans, però no tots som igualment responsables de cada assassinat.

Davant de la impotència que provoquen les notícies de cada dia, davant de la magnitud de la catàstrofe que ens volen fer acceptar que s’anuncia, cal començar a distingir, a posar nom i a obrir la distància que separa el morir del matar. La mort no és un problema, va amb nosaltres. Però l’assassinat sí que és un problema que té hora, lloc i responsables que poden ser denunciats i combatuts. Assassins!