Cal reaccionar!

Sovint invoquem altres països on per molt menys els càrrecs dimiteixen. Si no ho fan aquí, és perquè pensen que no cal

La situació política espanyola està superant els pitjors malsons. Tothom sabia que el PP és un partit extremadament corrupte, però sempre quedava allò del “presumptament”. Aquesta excusa s’ha acabat i la trama mafiosa està quedant al descobert: el rei estava, efectivament, nu del tot, i totes les seves vergonyes són ben visibles. És cert que encara intenta tapar-se, fer servir algun drap vell per invocar vestimentes d’or. I que encara treu pit, tractant de mostrar que no és una excepció, sinó una norma, que tothom que pot roba, furta i escura fins a l’os el diner públic. Però per més que s’hi esforci, la veritat ja no es pot amagar: hem arribat al grau zero de l’ètica, i els fraus i mentides podreixen la vida pública espanyola en un procés que no sembla tenir aturador.

Algú discuteix si aquests delictes han de tenir penes similars als dels assassins. Des del meu punt de vista, haurien de ser considerats fins i tot més greus: no solament constitueixen robatoris d’uns recursos econòmics comuns; també les institucions, els recursos polítics, ètics i morals d’un país queden destruïts en aquestes situacions. Si els governants fan això, ¿com poden demanar després a la població que actuï de manera ètica i cívica? El que es dedueix d’aquestes accions és que qui no s’aprofita de l’ocasió és un babau, i que tots som susceptibles de ser corromputs, cosa que em nego a acceptar. No tothom és igual, i tenir la responsabilitat i l’honor de conduir políticament el teu país em sembla l’orgull i la recompensa màxima a què pot aspirar una persona. ¿Et pots sentir més realitzat, més important, tenint uns quants milions al banc? Francament, em costa creure que tothom ho cregui.

Estem en temps d’individualisme i acceptem que cadascú miri per ell sense miraments. És evident que tots hi acabarem perdent si seguim tolerant-ho. Més difícil d’admetre que l’estafa a la qual estem assistint és la impunitat política que sembla imposar-se. El govern ha de dimitir sense contemplacions, i si no ho fa, cal que tothom s’uneixi per fer-lo fora. Sense cap excusa ni consideració d’interessos de partit.

Crec que, aquesta vegada, cal felicitar el PSOE per haver encapçalat la moció de censura, a Podem i els seus socis per donar-hi suport sense reticències, i també a ERC i el PDECat. Tots sabem que moltes coses importants separen aquests partits, però en aquest moment n’hi ha d’haver una que els uneixi: el no rotund a la continuïtat del PP, que ha demostrat a bastament que no és digne de dirigir Espanya i que, per més que s’ompli la boca d’espanyolisme, li importa un rave el que necessita la gent i té com a únic objectiu allò que impúdicament va confessar Vicente Sanz, ex secretari general del PP de València: que estava en política “ para forrarme ”. Perquè si s’acaba de malmetre la confiança en la capacitat d’algunes persones o alguns partits per posar al davant de tot el bé comú, s’acaba la democràcia. Tan senzill com això, amics. El proper pas és la dictadura, quan la gent creu que tots són iguals i que millor que algú posi ordre al desgavell a bufetades, si cal.

En aquest sentit, l’actitud de Cs em sembla reprovable. De nou, un partit que mentre el país va de corcoll no para de fer els seus càlculs electorals. Un partit que esgota fins a l’arrel l’antiindependentisme, que per a ell ha resultat ser la gallina dels ous d’or. Un partit que fa tota mena d’escarafalls i demostra que és més procliu a aliar-se amb estafadors i mentiders que amb persones que tenen uns interessos polítics diferents dels seus. Una vegada més, el vell pragmatisme que un partit de recent creació no hauria de practicar: què em pot afavorir a mi? Després ja ho vestirem com sigui! I d’això en diuen responsabilitat!

Tampoc m’han agradat, però, les declaracions de JxCat, que pateixen del mateix mal. Què hi guanya Catalunya substituint el PP pel PSOE? De nou nosaltres som el melic del món, i l’ètica col·lectiva, no ho sé, no responc. S’hi afegeix, en aquest cas, una miopia política inimaginable: ja no hi pot haver un dirigent espanyol pitjor que el PP per a l’independentisme. O potser sí, potser encara en Rivera ens el farà bo. Però entossudits a creure que com pitjor millor, som capaços de llançar-nos a l’abisme, perquè res no pugui normalitzar-se i sigui impossible iniciar una altra etapa. No fos cas que algú perdés protagonisme.

Sovint invoquem altres països on per molt menys els càrrecs dimiteixen. Si no ho fan aquí, és perquè pensen que no cal, que podran seguir enmig d’una mena de complicitat col·lectiva, atès que ningú no els jutja pel que han destruït, sinó per com m’anirà a mi si plegu en. Però tot això ha anat massa lluny: quan la vida pública arriba al grau zero de l’ètica, cal reaccionar. El que està a punt de desaparèixer és la possibilitat mateixa de la convivència en pau.

Etiquetes