Conflictes actuals: identitats o classes?

Les manifestacions que s’estan produint als Estats Units mostren que ja no es tracta únicament d’un problema racial; hi participen totes les ètnies, entre les quals gent blanca. És evident que la població negra pateix un maltractament específic i té molts motius per dir prou, però no és l’única. Vaig viure als EUA un temps, hi vaig viatjar per darrera vegada l’estiu passat. Mai no havia vist tanta misèria, fins i tot a San Francisco, la ciutat amb el PIB per càpita més alt de tot el país. Gent sense sostre, ni menjar, ni energia per moure’s, i tot això en ple downtown, al peu dels impressionants edificis d’acer i vidre, dels hotels luxosos, de les grans banques. Tot plegat ja sense ni distància física, ni el mínim gest hipòcrita d’amagar unes desigualtats tan brutals. No és la raça, és l’exclusió, la marginació, l’expulsió de la societat humana, la negació dels drets més elementals.

Però no sols als EUA, ni solament els marginats extrems; a França el moviment dels gilets jaunes està dempeus de fa temps. Al Brasil s’està estenent la revolta enfront d’una gestió pèssima de la pandèmia. I probablement en altres països veurem encendre’s aquest tipus de focs, amb unes característiques ben peculiars. Ja no arboren, com en altres èpoques, la paraula revolució ; ja no apel·len als partits per tractar de solucionar els seus problemes. El “No ens representen”, la manca de definició dreta/esquerra, la inexistència d’un programa polític, configuren un fenomen que mostra que una gran part de la població és fora del sistema polític institucional, sense altre mitjà d’expressió que el crit i la revolta, exposant, fins i tot, la vida, la darrera cosa que els resta.

Fa temps que els partits polítics han deixat de representar la classe treballadora en les seves necessitats i propostes, que han anat quedant deslegitimades, titllades de populistes o comunistes. Piketty en parla en el seu darrer llibre, Capital i ideologia, sense aprofundir-hi gaire, però posant de manifest un fet notable: els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, eren votats fa uns trenta anys sobretot per la gent treballadora, la més pobra i amb menys nivell educatiu; actualment aquests sectors o no voten o es decanten en major mesura per un vot de dreta, i fins i tot d’extrema dreta, segons la configuració política vigent a cada país, mentre que els partits d’esquerra són votats sobretot per persones amb alts nivells d’estudis. Ell simplement ho constata, sense donar-nos-en la raó, però n’assenyala una conseqüència: la classe treballadora no se sent representada pels actuals partits d’esquerres. I els fets ho mostren: massa situacions extremes no es resolen als Parlaments i salten al carrer.

Perquè, evidentment, no són els partits d’extrema dreta els que resoldran els seus problemes, ja que són partits que estan sempre al servei dels més poderosos, i només utilitzen el “poble” per aconseguir vots. La seva política és la de concentrar el poder i la riquesa fins a límits màxims, com veiem als EUA. I això no fa sinó accentuar la desesperació. L’extrema dreta, desemmascarada, sempre fa el mateix: recórrer a la repressió més dura, sense buscar cap altre tipus de solució.

Alhora, es dilueix la vinculació entre classe i partit polític, que havia estat l’esquema estructurant de la política democràtica i que està sent substituïda pel vincle identitat/opció política; Catalunya és un exemple especialment notori d’aquesta transformació. I, amb tot, sota el discurs identitari hi trobem sovint motivacions de classe social, que ja no són les que vertebren el discurs, però sí de les quals arrenca el profund malestar.

¿Per quina raó els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, han evolucionat i ara representen sobretot els interessos de la nova classe mitjana, la de la gent professional? És una qüestió complexa: canvis en la classe treballadora, millores en certs moments que porten a una pèrdua de cohesió i també d’aparells propis. A un desclassament, en termes clàssics. I alhora, creixement d’una nova classe mitjana sustentada en un poder tècnic, una classe estructuralment dividida. Ha ocupat els llocs de gestió de l’àmbit públic i privat, però no són seus, els gestiona per a altri. Parcialment a les ordres de les grans corporacions, tractant d’apuntar-se a aquesta “intel·ligència cosmopolita” tan glamurosa, que viu saltant d’Europa a Nova York o Tòquio, però també víctima d’aquesta mateixa classe alta que li va estrenyent els marges de maniobra i retallant el poder i els recursos públics. Apel·lant políticament al suport de la classe treballadora sobre la base de modernitzar i combatre els privilegis, però inclinant-se, ben sovint, davant els poderosos, en un intent d’equilibri impossible. Mentrestant, decebuda, gran part de la població va quedant a la deriva, en una democràcia cada vegada més feble. I els conflictes s’atribueixen a les identitats quan, de fet, són les desigualtats allò que fonamentalment els genera.