Havia de ser la Rambla

Ens estimem la Rambla, ara i sempre, i avui encara una mica més. Ha estat anomenada, algunes vegades, com el millor passeig del món, i no dubto que ho és per a molts barcelonins i barcelonines, i potser també per a moltes de les persones de fora que s’hi acosten en algun moment. És un passeig que no deixa ningú indiferent, que es pot enyorar o criticar, però que, en qualsevol cas, no s’oblida fàcilment.

Cada ciutat té algun carrer emblemàtic, que la resumeix i representa, i em sembla meravellós que el nostre sigui la Rambla; Madrid té el Paseo del Prado, preciós passeig aristocràtic i senyorial; París, els Camps Elisis, aparador d’una burgesia rica i benpensant. El nostre carrer emblemàtic ja no pot ser més diferent: la Rambla és el carrer de la gent petita, de la gent de feina, dels mossos que descarreguen peix o fruita a les 6 del matí, de les pageses que arriben amb el carregament del seu hort, encara ara, de les floristes que obren la parada entre bromes; de la gent jove amb fal·leres artístiques que assagen el seu primer paper; del turisme popular, que ve a amarar-se de sol i de tapes; dels qui baixen dels creuers i entren a la ciutat per aquesta porta privilegiada. Haver deixat de ser seu reial des de fa tants segles ha donat aquesta singularitat a Barcelona: és una ciutat democràtica en la seva estructura física i social, és una ciutat de la gent. I la Rambla és l’expressió més clara d’aquesta característica, un mirall perfecte que reflecteix, en cada etapa, les alegries i les penes, les festes i les tragèdies, les esperances i els canvis del tarannà col·lectiu.

Aquest 17 d’agost del 2017 quedarà ja per sempre en la història de la Rambla com un dels dies més negres; ho sé, també n’hi ha hagut d’altres de terribles en aquest escenari pacífic i rialler. Podem imaginar l’horror del maig del 37, o del gener del 39, per exemple. Però fins i tot aquells fets els podem entendre -no justificar- en el context despietat i fratricida de la Guerra Civil. La matança del 17 d’agost no té pal·liatius, desborda la nostra capacitat de comprensió. Sabem que era una possibilitat: ve després d’una llista ja llarga, París, Niça, Berlín, Londres... Les nostres meravelloses ciutats europees, tan brillants i atractives com envejades i odiades justament per la seva potència i per la seva llibertat.

Ara tornem, de nou, a buscar explicacions, raons, arguments que ens permetin entendre el perquè d’una ferida tan greu, d’un terrorisme tan absurd i forassenyat que no aconsegueix res més que generar hostilitat contra una religió i unes comunitats que són les primeres perjudicades per aquests fets. Òbviament, ningú no és totalment innocent, excepte aquestes criatures que ploren al costat del pare caigut o que han mort en ple somriure d’una tarda d’estiu. Recordeu Sartre, tots som meitat víctimes i meitat còmplices. Lamentablement, entenem, fins i tot ara, quan ja no caldria, la vida com una lluita, i una lluita cruenta, que exigeix violència. Honorem molts dels que l’exerceixen, realment o virtualment, i els convertim en herois de les pantalles. Qui destria, després, què és un joc i què una realitat inadmissible?

Però no vull, avui, tractar de descabdellar aquest embolic que de cap manera no té una sola causa ni una única raó. Cal saber que en tota societat hi ha un cert percentatge de persones inadaptades, que a vegades ens fan avançar descobrint mons nous i d’altres ens ensorren en el dolor col·lectiu. Com més lliure és una societat, menys inadaptació, menys necessitat de trencar els motlles establerts, perquè aquests motlles són menys estrictes. De manera que, com s’està repetint en aquests moments, l’única forma real de combatre aquest terrorisme és seguir mantenint una societat oberta, permissiva i acollidora, fins i tot sabent que això implica, de tant en tant, alguns tributs de sang.

Barcelona és una ciutat global, com en diem ara per expressar aquelles ciutats que tenen dimensions pròpies al món, sobrepassant, fins i tot, el marc d’un país o un estat, i són aquestes ciutats les que susciten l’odi; la Rambla és, en certa manera, un carrer global, amb nom propi al món. Havia de ser la Rambla, que no és símbol de cap dominació, de cap grup poderós, que és el nostre carrer més promiscu i juganer, més tolerant, més compartit. Havia de ser la Rambla la que, en nom de la nostra ciutat, fos l’objecte d’aquesta profunda voluntat de destrucció d’un tarannà democràtic i senzill, en una festiva tarda d’agost.

La seguirem visitant, hi seguirem caminant, la seguirem estimant; n’ha vist de tots colors, i, passi el que passi, seguirà sent el carrer emblemàtic de Barcelona.