Bon vent!

L'afer Cifuentes segueix la lògica de l'esnobisme

Hi ha una cosa que em va cridar l’atenció en l’afer Cifuentes. No pas que hagués fet trampes, això, ai, ja no ens sorprèn gens de segons qui. El que no vaig entendre primer era el perquè de tot plegat. Es pot desitjar un títol acadèmic per dues raons; o perquè ens agrada saber el que hi podem aprendre –i aquesta és la raó 'noble', per dir-ho així–, o perquè –i aquesta s’ha convertit en la raó real més freqüent– un títol acadèmic ens obre les portes d’una posició professional i social. Una raó que cal no menystenir; és legítim voler preparar-se el millor possible per fer una feina útil a la societat, sempre que, esclar, la preparació sigui real.

Ara bé, persones que ja estan a mitja vida, que gaudeixen de posicions polítiques extremadament rellevants, amb sous i privilegis de tota mena, i que, a més, tenen poder per transformar el món, per què coi volen un títol acadèmic? És evident que la senyora Cifuentes no el volia pel que hi podria aprendre: no va assistir mai a classe, pel que sabem. Si ja té una feina que es pot considerar envejable, i la seva posició no depèn d’un títol universitari, per què fa mans i mànigues per obtenir-lo, fins i tot arriscant-se a quedar fatal, com s’ha vist ara?

Pensant-hi, la resposta em sembla evident. És la lògica de l’esnobisme, paraula que ve de les sigles SNob que es posava a les grans escoles angleses al costat del nom de l’alumnat que no provenia de la noblesa sinó de la burgesia. 'Sine nobilitate'. I què passava amb aquestes persones? Dons que eren les que es vestien més a la moda, les que havien practicat tots els balls o esports del moment, les que tractaven de destacar sempre en les reunions i festes per la seva brillantor i originalitat. Per quina raó? Perquè havien de trobar la manera de ser acceptades com a iguals pels nobles, i per aconseguir-ho havien de ser especials, 'influencers', com es diu ara, i adquirir així alguna forma de poder, encara que només fos la de fer-se útils als que realment tenen la paella pel mànec.

En un moment tan difícil de la política a tot el món, molta gent valuosa hi renuncia, no es vol arriscar

En el passat, els burgesos que feien molts diners buscaven casar-se amb alguna dona noble, per poder lluir títol. La figura del 'parvenu', del 'poll ressuscitat', com se n'ha dit sempre en el català popular, el que ha pujat des de baix i vol ser com els del grup on vol entrar, ha existit sempre, però les formes d’adquirir reconeixement varien. Quin és, avui, el títol nobiliari possible, quan s’han acabat els ducats i marquesats? Els títols acadèmics. Perquè la gent rica, en tant que rica, pot ser envejada, però té un prestigi dubtós; en canvi, els títols acadèmics ens segueixen semblant honrosos, nobles, en certa manera, perquè els considerem adquirits amb l’esforç personal i els atribuïm un cert grau de saviesa.

En un moment tan difícil de la política a tot el món, molta gent valuosa hi renuncia, no es vol arriscar a tenir uns càrrecs institucionals que comencen a ser entesos com a llocs de lucre personal, no de servei. I heus aquí que els partits polítics i les llistes electorals s’omplen de gent mediocre, que busca el poder, el diner, la notorietat, a qualsevol preu. Però, esclar, desitgen ennoblir-se, tenir reconeixement. Com? Un títol universitari, o dos o tres, com més millor, garantia aparent de vàlua. Ah, però, no pensareu pas que estudiïn, que vagin a classe! No, el seu temps és massa valuós, han de fer-se veure a tot arreu, i l’estudi demana paciència i humilitat. El que vaig trobar més patètic és que s’ho acaben creient: en algun moment li vaig sentir dir a aquesta senyora que quan marxés del seu càrrec actual treballaria a la universitat. I potser ho aconseguirà, amb una universitat feta a mida i plena dels seus amics i companys de partit.

I amb tot, hi ha encara un altre detall inquietant. Pel que recordo, el màster que teòricament havia cursat tenia relació amb la gestió pública. I aquí cal preguntar: si no tenia coneixements en aquesta matèria, com dirigia la Comunitat de Madrid? Podem fer la distinció entre personal polític i tècnic: hi ha persones que són líders polítics sense haver passat per la universitat, i no es poden exigir títols per ocupar aquests càrrecs. Però un cert coneixement, almenys a nivell de màster, és totalment necessari; si no, com sabrà controlar un pressupost, avaluar unes ofertes, vigilar allò que fan els seus tècnics? Esclar que això d''en vigilando' –expressió que va fer servir Esperanza Aguirre–, tampoc se’ls dona gens bé, als dirigents del seu partit.

Ara la senyora Cifuentes marxa, s’ha hagut d’empassar l’orgull i l’arrogància. Bon vent! Però la possibilitat de millora del personal polític segueix sent molt baixa. No són casos aïllats, és un estil. I fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n’hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n’hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem.