La responsabilitat dels mitjans

La sentència de la Manada ha posat de manifest, una vegada més, la profunda impregnació del masclisme en la nostra cultura i la dificultat de canviar-la, fins i tot quan es produeixen aberracions de judici com la d’aquest cas. Un masclisme que impregna les nostres ments, les nostres actituds, la nostra vida quotidiana, i que afecta tant els homes com les dones. Perquè l’androcentrisme i el masclisme no depenen del sexe amb el qual hem nascut; són construccions socials que es transmeten de generació en generació i que queden contínuament reforçades per un conjunt d’institucions i d’hàbits que ens els presenten com a totalment normals, inscrits en la naturalesa humana i, per tant, indestructibles. Ens limiten a tots i totes des que naixem; els absorbim i reproduïm en grans dosis, sense ni tan sols ser-ne conscients.

En els últims anys, amb molts esforços, s’han aconseguit alguns progressos en relació als estereotips d’home i de dona, i l’últim 8 de març va demostrar que moltes dones i alguns homes comencen a trencar amb el passat i a tenir capacitat per pensar pel seu compte en relació al destí de cada sexe. Quina alegria, semblava que per fi podríem avançar amb rapidesa per aquest camí, sense les traves antigues. Aquesta sentència ha desfet el miratge: moltes institucions segueixen tancades en un pensament androcèntric sense fissures. No només la judicatura; cal destacar-ne una, sobretot: els mitjans de comunicació. Fa almenys vint anys que, per raons diverses, m’he anat fixant en els missatges dels mitjans, sobretot els que empren la imatge. En molts casos he anat plantejant-los la necessitat d’un canvi: tot inútil. No només les televisions segueixen presentant sovint imatges de violència contra les dones, sinó que en els últims temps aquestes imatges han empitjorat.

En efecte, la pseudoteoria que utilitza la publicitat és que cal apel·lar als desitjos inconscients, en què les persones tenim menys defenses i, per tant, serem més vulnerables als missatges que ens impulsen a comprar tal o tal producte miracle. I com que el model és l’home, es considera que el desig sempre va lligat a una dona. En una època, aquesta dona era sobretot la mare de família, cuinera, cuidadora, esclava de tota la família. Eren els temps de la moral estreta, quan la sospita del pecat treia el nas per tot arreu. Però les coses han canviat i ara es porta la dona sexi. Ah, però no qualsevol dona sexi; de fet, hi ha dos grans models, un més abundant que l’altre. El primer és la dona submisa, la seduïda sexualment. I aquí s’ha desplegat amb abundància tota la panòplia acumulada en la pornografia: dones sense cap, que només són un cos ofert, dones amb expressions orgàsmiques, dones amb morats visibles, dones lligades. Tot s’hi val.

El segon model, menys freqüent però també present ara, és la dona sexi i poderosa, que avança trepitjant fort, que juga amb els homes. L’altra cara de la moneda, imitant els gestos de la masculinitat; però sempre, esclar, carregada de tal perfum, de tal cosmètic, de tal vestit. Associats a la noció de poder, d’imposició. Una manera de convence’ns de com obtenir-lo.

L’argument és que tot això és alliberador: fals! Tot això no fa sinó naturalitzar la violència, associar-la al sexe i al plaer, i reblar la idea ja profundament ancorada en la nostra cultura que les dones estem a disposició de qui ens desitgi i que una mica de violència afegeix picant a les relacions. La idea que els únics subjectes amb voluntat pròpia són els homes, els únics que poden assumir protagonisme, en una paraula. I aquest missatge, repetit quotidianament de mil maneres, martelleja en la ment de tothom la naturalitat de la violència damunt les dones i la sospita que, en el fons, això ja ens agrada, ja ens va bé.

Les dones som en gran mesura les compradores, sobretot dels productes petits, quotidians. La meva proposta és: boicotegem d’una vegada totes les marques que s’anunciïn amb imatges sexistes, tots els programes que les utilitzin; i, en un segon moment, tots els mitjans que les promocionin. Fa massa temps que pensen que, tanmateix, som dòcils, ens ho empassem tot, mogudes per l’afany de semblar més joves, més maques, més primes. Demostrem-los que cal comptar amb nosaltres a l’hora de decidir quines són les imatges que volem i quines no.

Els mitjans són, n’estic convençuda, els que tenen més responsabilitat en el manteniment i la normalització d’una cultura masclista. Cal que canviïn, i que ho facin sota l’impuls d’un no rotund de les dones a mantenir uns estereotips que tant mal ens fan.