“L’esquerra no està pas morta”

La missió de la socialdemocràcia avui ha de ser la mateixa de sempre: defensar els treballadors

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

La frase que encapçala aquest article va ser pronunciada pel candidat socialista, Benoît Hamon, la nit electoral de les presidencials franceses, després d’haver obtingut un humiliant 6,3% dels vots. Que l’arribés a pronunciar posa de manifest fins a quin punt és delicada la salut de la socialdemocràcia a Europa: la seva popularitat cau sistemàticament des del 2005, i en els últims mesos ha estat apartada del poder a Àustria, França, Holanda, Itàlia i Txèquia, i si no ho ha estat a Alemanya és perquè ha pogut (o hagut de) tornar-hi a entrar per la porta petita.

Per a Manuel Valls, que va aspirar a liderar el PSF, “la socialdemocràcia no ha sabut reaccionar a la caiguda del comunisme, a la globalització, a la crisi de la protecció social i al renaixement dels moviments identitaris”; o sigui, a la modernitat. Strauss-Kahn, que també havia aspirat a liderar el PSF, va ser més contundent: “Aquest partit, que és el meu, [...] no ha sabut acompanyar la globalització, transformar-se quan el món es transformava. Ha arribat l’hora que desaparegui”.

Podem discutir si és que la socialdemocràcia europea no va saber transformar-se o és que es va transformar massa, però és indubtable que els inventors de la fórmula que ha fracassat van ser una sèrie de dirigents que a finals dels noranta van abjurar de la utopia i van abraçar l’'statu quo'. Els conservadors s’havien rearmat ideològicament i estaven aconseguint imposar la idea que no hi ha alternativa a un mercat laboral poc regulat i a la llibertat de moviments de productes i de capitals. Aquells dirigents (Blair, Schröder, González...), en comptes de provar de construir una alternativa, van preferir adaptar-s’hi, fins a l’extrem que els seus partits van passar a reetiquetar-se com a social-liberals. La fórmula els va donar resultat a ells en el curt termini en forma d’èxits electorals, però ha resultat letal per als seus partits en el llarg termini. Un bon exemple del desconcert entre els socialistes el posa de manifest la gestió de Rodríguez Zapatero, per a qui el socialisme semblava ser una combinació de keynesianisme i llibertats individuals. Ara bé, per aplicar receptes keynesianes i per estendre les llibertats individuals no cal l’esquerra.

Per cada vot obtingut per Hamon entre els assalariats, Mélenchon en va obtenir cinc i Le Pen, sis

Quina és la missió de la socialdemocràcia en un món globalitzat i digitalitzat? En la meva opinió, la mateixa de sempre: defensar els treballadors, i més concretament els que treballen, volen treballar o han treballat i tenen dificultats per arribar a final de mes. En definitiva: tornar als orígens, perquè des que unes persones es guanyen la vida treballant per a unes altres, algú ha de protegir les primeres dels abusos de les segones, i no cal ser marxista per combregar-hi: n'hi ha prou llegint els clàssics del liberalisme, com Smith o Stuart Mill.

Naturalment, tornar als orígens significa recuperar la noció que el nucli del contracte social és el treball remunerat: tenim dret que la societat ens retribuís perquè participem de l’esforç col·lectiu. Ara bé, per raons que se m’escapen, l’esquerra contemporània té dificultats amb aquest punt. Res no ho posa més de manifest que la proposta de la renda universal, que suposaria la substitució d’aquell contracte social per un altre de basat en la ciutadania: tindríem dret que la societat ens retribueixi perquè som ciutadans.

En les primàries que van enfrontar Manuel Valls amb Benoît Hamon, Hamon va guanyar amb la proposta d'una renda universal de 750 €/mes. La idea era popular entre els afiliats al PSF, però no pas entre l’electorat.

Hamon va provar de formar una coalició amb la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, un escindit del PSF per l’esquerra. En algunes coses coincidien (derogar la legislació laboral, eliminar les centrals nuclears...), i en altres no, però en poques s'oposaven amb tanta radicalitat com en la de la renda universal. Per a Mélenchon la idea és repugnant perquè suposa resignar-se a unes relacions laborals patològiques. Proposava, en canvi, reduir la jornada laboral i augmentar el salari mínim.

És significatiu que Marine Le Pen, que havia manifestat reiteradament que “reflexionava” sobre la renda universal, acabés no incorporant-la al seu programa. Dic que és significatiu perquè Le Pen sempre ha estat molt sensible a l’opinió dels treballadors. I el fet és que per cada vot obtingut per Hamon entre els assalariats, Mélenchon en va obtenir cinc i Le Pen, sis.

Sí, efectivament, hi ha molt de camp per a l’esquerra en un món que està reescrivint les relacions laborals contra els treballadors i en el qual, en conseqüència, les desigualtats estan augmentant. Però cal que els seus dirigents s’atreveixin a imaginar un món atractiu per a la gent real. Com va fer la dreta als setanta.