Notes sobre el Procés (27): el Procés 1.0 ha mort, visca el Procés 2.0

L’opinió pública espanyola necessita temps per acceptar que caldrà acabar fent un referèndum pactat

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

“Com ha passat en altres moments de la nostra història, la recuperació de la normalitat s'aconseguirà a costa d'un empobriment de la democràcia. Per al nacionalisme espanyol, no obstant, sembla que sigui un cost assumible” (Ignacio Sánchez-Cuenca)

1. El Procés no està tenint costos econòmics, com han hagut de reconèixer tots els observadors veient els excel·lents indicadors del primer trimestre del 2018. Les alarmes havien estat moltes i de moltes menes, però, mirant enrere, l’únic que s’ha pogut detectar ha estat una petita tremolor financera la primera setmana d’octubre i una retracció del comerç al llarg del mes i del turisme al llarg del trimestre. Una part de la del turisme (no sabem quina) s’ha de deure als atemptats del mes d’agost, ja que els de setembre del 2015 a París van provocar una caiguda del 10% del turisme al llarg de tot el 2016. Ara bé, la conclusió que es desprèn de tot plegat és que l’únic que ha tingut un (petit) impacte econòmic ha estat la violència policial de l’1-O (que és l’única que s’ha produït).

L'Estat podria seduir els dos milions de catalans que voten independentisme, però ha decidit no fer-ho



Hi ha qui diu que ha estat la ràpida aplicació del 155 el que ha restaurat la tranquil·litat, però si això fos cert, els resultats del 21-D, que mostraven que l’independentisme continuava gaudint de bona salut, haurien hagut de produir algun sisme, i no ho han fet.

Certament, els empresaris han advertit que no els agrada la inestabilitat, però l’independentisme ha après que pot anar molt lluny sense que l’economia s’enfonsi.

2. Tornen a cantar les absoltes a l’independentisme. Antón Costas ho fa al Liceu: “El procés independentista ha mort, però el funeral serà llarg”. Ignacio Sánchez-Cuenca, en un llibre molt recomanable ('La confusión nacional'), després de lamentar que l’Estat (el govern, l’estat de dret, el sistema judicial, la monarquia i els grups mediàtics) hagi fallat durant la crisi catalana perquè ha preferit exacerbar i cronificar el problema a resoldre’l, considera que l’independentisme haurà de renunciar a la unilateralitat i que això farà que s’esquerdi i que perdi l’hegemonia.

Tanmateix, semblen clares tres coses. Primera, que l’Estat va perdre la seva oportunitat de derrotar l’independentisme quan aquest, després del fiasco del 27-O, va quedar desorientat i dividit; només hauria calgut aplicar la llei amb un respecte escrupolós per l’estat de dret: inhabilitar els membres del Govern i esperar que la confusió fes la resta. Es va preferir construir un ridícul però sinistre procés penal que ha donat més justificació que mai a l’independentisme.

La combinació d'uns exiliats a qui cap país d’Europa sembla considerar delinqüents, i uns presos a qui l’Estat considera més perillosos que els terroristes d’ETA, no augura res de bo per a la causa unionista



Segona, que l’Estat podria seduir els dos milions de catalans que voten independentisme, però que ha decidit no fer-ho, que no ho farà i que seguiran votant independentista.

Tercera, que la combinació d’uns exiliats a qui cap país d’Europa sembla considerar delinqüents, i uns presos a qui l’estat espanyol considera més perillosos que els terroristes d’ETA, no augura res de bo per a la causa unionista.

En aquestes circumstàncies, és inevitable concloure que el Procés està entrant en una segona fase que serà més aspra que la primera, però molt, molt llarga. Serà molt llarga perquè l’opinió pública espanyola necessita molt de temps per anar acceptant (jo ho ha començat a fer, com destaca el mateix Sánchez-Cuenca) que el plet català s’haurà d’acabar resolent mitjançant un referèndum pactat.

3. L’independentisme ha de fer els deures. Si alguns es precipiten enterrant el Procés, d’altres continuen amb la il·lusió que ens ha portat a estavellar-nos contra el mur, com Paluzie quan parla (l’última vegada, l’1 de maig) de “fer efectiva aquesta República Catalana que vam guanyar a les urnes [...] l’1-O”.

L’independentisme no té encara el mandat democràtic de la majoria del poble català. Ho va provar explícitament el 27-S del 2015 i l’1-O del 2017 i implícitament el 21-D. Totes tres vegades ha obtingut un resultat excel·lent, però no prou gran, o no prou clar. Li falta una mica més de suport popular i li falta la convicció que no es tracta d’un suport puntual sinó sostingut.

4. Neix el Procés 2.0. La ponència política que ERC debatrà a la seva propera conferència nacional explicita el pensament que també sembla majoritari entre els dirigents del PDECat: que la unilateralitat no és viable, que l’independentisme sí que ho és, que cal eixamplar els suports i que això no es fa d’un dia per l’altre.

Hi ha qui creu que la millor manera de guanyar suport no és governant la Generalitat; ho respecto, però jo penso que sí. Hi ha qui creu que el millor és anar a les eleccions municipals amb un front explícitament independentista; ho respecto, però jo penso que no.

Tingui raó qui tingui raó, el Procés 2.0 està en marxa.