Què estem esperant?

D’una manera o altra, tot l’independentisme espera. El què?

Dilluns dia 22, a Waterloo, els presidents Torra i Puigdemont presideixen una sessió en què s’acorda constituir el Consell de la República. L’endemà, dia 23, al Palau de la Generalitat, el president Torra presenta el Fòrum Cívic i Social per al Procés Constituent. Dia 27, a Manresa, es presenta la Crida Nacional per la República, un partit polític liderat per Puigdemont i Jordi Sànchez que en principi no qüestiona la pervivència del PDECat, el partit en què milita Puigdemont. D’aquesta exuberància, l’únic que queda clar és que l’espai postconvergent està buscant la millor manera de transitar per una etapa que, per a desesperació de la CUP, preveu llarga.

No és que la mateixa CUP s’estigui precipitant: la diputada Natàlia Sànchez declarava, en relació a la inhabilitació de l’alcaldessa de Berga: “Quin sentit tindria desobeir en aquest cas? S’ha de desobeir quan sigui útil”. Pel que fa a ERC, ja han deixat clar que cal “eixamplar la base” per quan sigui el moment oportú.

D’una manera o altra, tot l’independentisme espera. El què?

Ens pot ajudar a respondre un article memorable que acaba de publicar a 'Agenda Pública' el professor de dret constitucional Rafael Bustos ( "Es urgente reformar la Constitución"). Hi argumenta que Espanya s’enfronta a una crisi constitucional per la ruptura de dos pactes: “El pacte democràtic en favor d’un sistema representatiu es trenca a partir de la crisi econòmica i el repartiment socialment desigual dels seus costos [...], unit a la indignació per la corrupció generalitzada als partits dominants”; i, per altra banda, el pacte territorial: “La poca deferència de l’òrgan contramajoritari per antonomàsia del nostre sistema (el Tribunal Constitucional) davant una de les normes que més legitimitat democràtica atresora en el seu si (un Estatut d’Autonomia) va ser un dels factors que van fer esclatar la bomba territorial a Espanya”.

No crec que l’estat espanyol permeti un referèndum legalment vinculant i, per tant, no pot descartar-se la conveniència d’una acció de desobediència cívica massiva

Bustos reconeix que la Constitució no va quedar obsoleta en els moments de “més perill de ruptura revolucionària” de totes dues crisis (el 15-M i l'1-O), però adverteix que “les causes que les van provocar segueixen aquí”. La seva conclusió, que comparteixo, és que “no reformar els pactes democràtic i territorial ja no és conservador, és suïcida”.

Aquesta anàlisi ens porta a preveure tres possibles desenllaços a l’atzucac que tan desesperats té la CUP i els independentistes abrandats i tan ocupats té Torra i Puigdemont.

La primera seria una reforma constitucional inclusiva que, entre altres coses, fes una oferta a Catalunya prou atractiva perquè la majoria del poble la votés. Seria, sens dubte, la millor solució per a l’estat espanyol. La veig poc probable: tot i que hi pugui donar suport el gran empresariat, ni la dreta, ni gran part del PSOE, ni els mitjans de comunicació, permetran que es formuli aquesta oferta. Bustos diu que no refer els pactes seria el suïcidi, però afegeix que seria coherent amb la història d’Espanya, que ha permès que tots els textos constitucionals hagin fet aigües abans de ser reformats.

La segona seria el col·lapse constitucional, desencadenat per raons econòmiques: la finalització del cicle econòmic expansiu sense que els més perjudicats per la crisi hagin recuperat un horitzó esperançador, la crisi de l’estat del benestar com a conseqüència de l’augment dels tipus d’interès (i el seu impacte sobre els comptes públics) i la crisi de les pensions. Aquesta combinació de factors generaria una crisi de legitimitat que obligaria a un replantejament de moltes coses. La monarquia, per exemple, difícilment sobreviuria a una crisi com aquesta, ja que no deixa de ser el millor fusible de l’Estat i ja que la família reial no és especialment empàtica. ¿Veig probable aquest desenllaç? Sí, però no immediatament. ¿Veig probable que en aquestes circumstàncies l’Estat permeti un referèndum legalment vinculant? No; ja es va veure el 1931.

La tercera seria una sentència a Estrasburg que obligués a treure de la presó els líders independentistes. A part de l’enorme estímul moral que representaria per a la causa independentista, una sentència com aquesta faria impossible que l’Estat pogués impedir, 'de facto', un altre 1-O organitzat des de la Generalitat. ¿Veig probable aquest desenllaç? Sí, d’aquí uns pocs anys.

Dissortadament, no crec que l’estat espanyol permeti un referèndum legalment vinculant i, per tant, no pot descartar-se la conveniència d’una acció de desobediència cívica massiva (com va ser l’1-O). Ara bé, aprofitar la segona o la tercera oportunitats exigeix que, en aquell moment, les institucions estiguin en mans independentistes, i per això (entre altres raons) seria bo que els partits se les prenguessin amb més seriositat.