Tornen la política industrial... i els aranzels

Que no se’ns acudeixi ara fer-nos jeffersonians i pensar que estaríem millor sense fàbriques

Imatge d'arxiu de la factoria de Repsol YPF a la Pobla de Mafumet / JAUME SELLART / EFE

Els Estats Units celebren aquest dissabte l’aniversari de la seva independència. En aquell moment, les colònies emancipades tenien una economia agrària, perquè la metròpoli –que estava protagonitzant les primeres passes de la Revolució Industrial– monopolitzava la manufactura.

El primer govern de la república, presidit per George Washington, tenia dues ànimes. La primera estava liderada pel secretari d’Estat, Thomas Jefferson; la segona, pel del Tresor, Alexander Hamilton. Jefferson, que era del sud, detestava les ciutats –que considerava “pestilències de corrupció”–, els industrials i els financers. El seu ideal era una república de yeomen, o sigui, pagesos independents (cal dir que ell vivia en una plantació de la seva propietat on treballaven dotzenes d’esclaus). Per contra, Hamilton era un advocat de Nova York que considerava que perquè la república fos forta havia de tenir financers i, sobretot, indústria.

Els Estats Units ho tenien tot en contra perquè la indústria hi arrelés: gens de tradició, un mercat petit i una mà d’obra caríssima (a diferència dels treballadors que arribaven a Manchester expulsats pel camp anglès, els immigrants que arribaven a Amèrica tenien l’opció de marxar cap a l’Oest i establir-s’hi en terrenys de la seva propietat).

Però Hamilton no es va deixar impressionar per les dificultats i en pocs anys havia aconseguit que el Congrés aprovés uns fortíssims aranzels contra la importació de manufactures. El projecte va dividir la república: els estats del nord hi estaven a favor; els del sud, en contra. L’oposició del sud, que volia seguir venent cotó als anglesos i comprant-los teixits, va ser tan gran que els van denominar “els aranzels abominables” i van constituir la primera justificació del projecte secessionista. 

Durant més d’un segle, els Estats Units van gaudir d’una de les barreres aranzelàries més altes del món, i és darrere d’ella que es van industrialitzar. No va ser fins que la Segona Guerra Mundial havia deixat fora de combat els seus competidors –Anglaterra, Alemanya, el Japó...– que els americans van experimentar una sobtada conversió a favor del comerç lliure, una conversió que no sols es van autoimposar, sinó que van procurar imposar a tothom.

I és que des de la dècada de 1940 els aranzels estan mal vistos. Se’ls considera una de les causes de les guerres mundials, mentre que, en canvi, el comerç lliure no sols es considera un motor de la prosperitat col·lectiva, sinó també de la pau.

Ara, però, les coses estan canviant; almenys a Europa.

Ja abans del covid-19, Alemanya i França havien decidit que volien seguir sent industrials i que per aconseguir-ho calia un esforç públic potent. La crisi sanitària no ha canviat res, però ha reforçat aquella convicció i ha creat el clima intel·lectual per passar a l’acció posant de manifest la fragilitat de les cadenes de subministrament de material sanitari que ens abasteixen. La recent decisió del president Trump d’acaparar tota la producció de l’únic medicament eficaç ara per ara contra el covid-19 no fa sinó afegir arguments a l’acció.

Alemanya i França volen reindustrialitzar-se, i volen fer-ho dins del marc de la Unió Europea, que constitueix la plataforma tecnoindustrial on té lloc la producció de les empreses alemanyes i franceses i, alhora, un mercat enorme.

Aquesta reindustrialització s’ha de fer al voltant de tres eixos: neutralitat carbònica, bio i digital. 

El primer dels eixos implica encarir la producció. L’acer verd, per exemple, es pot produir a base de reduir el mineral de ferro no amb carbó –com s’ha fet des de fa mil·lennis– sinó amb hidrogen obtingut descomposant aigua mitjançant energia solar i eòlica. El problema és que aquest procés és més car que el tradicional.

La viabilitat de la reindustrialització que es planeja a Europa exigeix, doncs, que les manufactures verdes no siguin desplaçades per manufactures convencionals, i això exigeix que les importacions paguin, en frontera, un impost en funció de l’emissió de CO2 que s’ha generat en la seva producció. La taxa de carboni en frontera no serà exactament un aranzel, perquè l’acer verd podrà venir d’Austràlia (que té molt mineral de ferro, molt potencial solar i molta siderúrgia a reconvertir), però en la major part dels casos jugarà el mateix paper.

Des de Catalunya aquest tema l’hem de seguir amb el màxim interès, perquè si no som una província més en un racó d’un dels estats europeus és perquè no hem perdut el tren de cap de les revolucions industrials. Aquest cop tenim la sort de ser al lloc adient: dins d’una Unió Europea que té les idees clares. Que no se’ns acudeixi ara fer-nos jeffersonians i pensar que estaríem millor sense fàbriques.