17 d’agost, eros i tànatos

El matí del dijous 17 d’agost vaig haver de fer ús del servei d’urgències de la sanitat pública. Tot i la gran quantitat de pacients, el servei va ser òptim i personalitzat i em va confirmar el tresor social que suposa disposar d’una atenció sanitària universal i gratuïta. En el breu col·loqui final mantingut amb el metge que em va atendre vaig constatar el que és un evidència: la permanent manca de personal dificulta extremadament la seva tasca i cronifica una situació que en plena crisi es presentava com a transitòria i que ara porta camí de convertir-se en estructural.

A les 17 h del mateix dijous els missatges de les amigues i amics que eren pels voltants de la plaça Catalunya alertaven que estava passant alguna cosa estranya. Amb el pas dels minuts allò que des de fa un temps temíem que passés però que volíem creure improbable es va confirmar. Un atac execrable contra persones anònimes d’una ciutat europea que evidencia que estem davant d’una altra situació que també porta camí de cronificar-se.

Dues realitats contraposades, aparentment excloents i alhora indicadores del que som. Eros i tànatos; tànatos i eros. La bondat poques vegades genera preguntes; és el mal el que escandalitza. Seria repetitiu insistir en els elements sociopolítics que afavoreixen l’aparició de fenòmens com el jihadisme. La manca d’horitzons i la marginació social són elements que en ocasions ajuden a explicar com és possible que joves establerts a Occident duguin a terme aquests actes. Així mateix, la persistència d’Occident a perpetuar la mentalitat imperialista de qui se sap fort consolida l’odi etern cap a ell. Ara bé: això ho aclareix tot?

Occident viu perseguit per un fantasma. Es minimitza l’instint de mort de la nostra condició antropològica

Amb la cruel experiència de la Primera Guerra Mundial encara viva, Sigmund Freud publicava Més enllà del principi de plaer (1920), text canònic de la psicoanàlisi en què es reconeix juntament a l’instint de vida, o eròtica, l’instint de mort, el tànatos. La dinàmica instintiva i pulsional de l’ésser humà s’explicava a partir de dos principis antagònics: el de conservació i el de destrucció.

Occident, eufemisme per a la idea d’un estat del benestar que aparentment vetlla per garantir un ordre que no alteri les llibertats individuals, viu perseguit per un fantasma. Es minimitza l’instint de mort de la nostra condició antropològica. Reduint les causes de la voluntat destructiva a ràtios socioeconòmiques s’obvia una part de la realitat: que la violència pot ser voluntària, la pròpia i l’aliena. De fet, quan alertem que certs contextos socials i econòmics potencien l’instint destructiu confirmem que aquesta violència existeix i que la seva realitat no és accidental.

No ens agrada i ens espanta. Però si la llibertat es pressuposa per estimar, també ha de pressuposar-se per destruir. Per això esfereeixen actes com els que perpetua el Ku Klux Klan o els mal anomenats supremacistes, que recorden l’infaust Dr. Mengele. El mal no és banal, i com palesa un recent llibre compilatori de textos clàssics sobre aquesta eterna qüestió coordinat per Enrique Bonete ( La maldad, Cátedra, 2017), és sempre una possibilitat humana.

Alhora, l’opció per construir i generar benestar és també una permanent alternativa. La imatge d’un infermer plorant davant les càmeres mentre explicava com intentava ajudar els ferits és unes de les icones del tràgic succés barceloní. Són les dues cares d’una mateixa i indivisible moneda. Ni enquistar la desconfiança davant l’altre ni minimitzar l’opció per voler fer el mal, doncs. En un cas i en l’altre hi ha un mecanisme de defensa construït enfront d’una realitat que és ambivalent.

Atemptats, agressions, mort formen part de la realitat humana tant com concòrdia, prosperitat, vida. Per això no menystenir el tànatos és el millor camí per valorar l’eros i avançar en l’assumpció que la vida es construeix des de la paradoxa. Això no impedeix que estigui a les nostres mans crear contextos socioeconòmics, polítics i educatius que no despertin la bèstia. Però pretendre obviar una part de la realitat és més neuròtic que terapèutic. Amb tot, i encara que ho digués el filòsof, no està escrit que l’home sigui una passió inútil. Encara no.

Etiquetes