06/09/2015

Obsessionats amb la dimensió de l’empresa

3 min

Per bé que sempre podrem trobar empreses que se senten còmodes amb la dimensió que tenen, el més habitual és que, responent al seu ADN, les empreses facin el possible per augmentar la seva dimensió. Precisament, fa unes setmanes Pimec i el Cercle d’Economia van posar sobre la taula la discussió recurrent sobre si Catalunya necessita pimes més grans per ser més competitiva.

La dimensió mitjana de la pime catalana és de 3,5 treballadors, enfront dels 4,2 del conjunt europeu, dels 7,6 d’Alemanya, del 5,6 del Regne Unit, dels 4,9 de Dinamarca o dels 4,4 dels Països Baixos. També és cert que la nostra pime és més gran que la sueca o que la belga. Pel que fa a les empreses grans (més de 250 treballadors), la dimensió mitjana a Catalunya és de 856 empleats (1.009 a la UE-28), un nivell semblant al que es dóna a Bèlgica, Dinamarca o Alemanya, i superior al de Noruega.

La globalització dels mercats porta inevitablement a la necessitat d’empreses més grans. No obstant, la necessitat de créixer no pot ser un mantra, sinó que cal abordar-la tocant de peus a terra. En primer lloc cal tenir presents els arguments en favor i en contra. Entre els primers, destaca la generació d’economies d’escala, de manera que el cost mitjà unitari baixa i l’empresa guanya productivitat i és més competitiva. Altres arguments a favor són que les empreses més grans especialitzen més el seu personal, i això va en favor de la productivitat; la dimensió porta associada més capacitat d’innovar, d’internacionalitzar-se, d’invertir, d’accedir a finançament extern i de negociar davant de proveïdors, entre altres avantatges. De tot plegat en resulta una relació directa entre dimensió i rendibilitat.

Tanmateix, créixer comporta costos que no tots els empresaris estan disposats a suportar: des de l’augment de la complexitat de gestió fins a l’alentiment en la presa de decisions, passant per la necessitat de cedir poder.

L’empresari que es pregunti si la seva empresa ha de fer-se més gran, abans s’ha de preguntar per a què hauria de créixer. Si no hi ha un horitzó de més nivells de rendibilitat a llarg termini, és millor que s’ho pensi dues vegades. És cert que alguns volen créixer pel repte que representa, per tenir quotes de mercat més grans, per aconseguir reconeixement social, etcètera, però al final els números canten, i sense la perspectiva d’una rendibilitat atractiva ningú no s’embarcarà en un projecte de risc.

Al meu entendre, fer créixer la dimensió de l’empresa s’ha d’assentar sobre quatre pilars, a la manera de les quatre potes d’una taula. El primer pilar és que l’empresari tingui identificades oportunitats en el mercat. Poden ser de múltiples ordres (noves necessitats, necessitats de preu més baix o de millor qualitat, mercats nous, febleses dels competidors, patents...), però sense la visió d’una oportunitat de negoci no hi ha justificació per créixer.

Que es donin oportunitats no implica que qui les veu s’hagi llançar a satisfer-les. Per fer-ho, cal voluntat de créixer, la segona pota de la taula. No sempre és així: hi ha empresaris que no es volen complicar la vida més del que ja l’hi tenen; d’altres prefereixen ser amos del 100% d’una empresa petita que no pas tenir el 50% d’una empresa més gran. Darrere la voluntat, l’empresari assumeix el que pressuposa créixer, tant en l’àmbit de la propietat (pèrdua de control) com en el de la gestió (cessió de poder).

Ara bé, no creix qui vol, sinó qui vol i pot. Vet aquí la tercera pota: la capacitat de l’empresa per aixecar/mobilitzar els recursos necessaris per fer-se gran, sigui sola o sigui acompanyada d’altres empreses. Sense una base de recursos competitius propis no es pot créixer, siguin patents, flexibilitat productiva, qualitat diferencial, customització de solucions, o sigui més genèricament el capital humà, inclosa la capacitat de lideratge del mateix empresari.

La quarta pota són els factors externs, l’entorn normatiu (fiscal, laboral, financer, etc.), que pot frenar o pot accelerar el creixement empresarial, depenent de com estigui dissenyat. Per bé que és el que ocupa més espai en els debats sobre el creixement de dimensió, no deixa de ser en certa manera un pilar accessori, sobretot si el comparem amb els altres tres. De fet, es pot afirmar que les múltiples i exitoses experiències de creixement empresarial a Catalunya s’han produït malgrat (no pas gràcies a) l’entorn normatiu. És cert que podria ajudar més, però encara és més cert que qui té l’oportunitat de mercat, la voluntat i la capacitat per créixer, tira endavant, encara que la taula tingui una pota que li balla una mica.

stats