L’ALTRA MIRADA

Vambes i a córrer fins que arribi la neu

Quan acaba l'hivern, Oriol Cardona es passa al trail, on té el triomf a les Migu Run Series a tocar

“Entre hivern i hivern em faltava alguna cosa. Em faltava competir i em vaig posar a córrer”. Sona fàcil. Sona lògic. Sona molt Oriol Cardona. Ell és home de muntanya, home de neu. Però també és home de dorsal. De l’adrenalina i el patiment d’una cursa, del neguit de qui creuarà primer la línia de meta. “Quan acaba la temporada, els esquiadors acabem farts dels esquís. La majoria passen a fer bicicleta o es posen a córrer. La qüestió és fer qualsevol cosa que no sigui esquiar. Fa un parell d’anys vaig començar a córrer i vaig veure que m’agradava el món del trail, i l’estiu passat ja vaig començar a prendre-m’ho més seriosament i vaig decidir planificar-me una mica la temporada i veure com anava”.

Ara mateix és el líder de les Migu Run Skyrunner World Series, gràcies a la victòria que va aconseguir a mitjans de juliol a la Buff Epic Trail i a la suma de punts que ha anat acumulant de les curses al Japó, la Xina i Itàlia. D’aquí un mes s’ho juga tot a la Limone Extreme.

La pressió no l’atabala gens, més aviat el motiva. “Soc molt competitiu. Abans potser gestionava pitjor aquestes ganes i començava massa fort, però amb l’experiència he après a regular-me millor”. I diu que regula les energies, paradoxalment, perquè arrenca les curses amb un punt de fatiga. “Fer tantes curses és bo per a mi. Em noto cansat abans de les curses i començo més a poc a poc. I com que no surto tan motivat, puc anar accelerant a mesura que em vaig trobant millor”. De fet, això li va permetre superar Ruy Ueda a la Buff Epic a l’última pujada. “Si hi ha estratègia en una carrera de 800 metres, imagina’t durant 20 o 40 quilòmetres a la muntanya, amb pujades i baixades, amb trams molt tècnics. En cursa és important conèixer molt el teu cos, anar-te hidratant bé, decidir si fas servir bastons o no, quan augmentes el ritme, quines conseqüències té per a la musculatura que et desgastis en un tram... S’ha de pensar en tot”.

Aquí és on Cardona llueix coneixement. Quan estudiava batxillerat va deixar Banyoles per instal·lar-se a Font-romeu, on després va estudiar INEFC gràcies a l’ajuda del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya. Aprofitant els estudis que té, s’autoplanifica la temporada i les càrregues de treball. Es fa d’entrenador. “Tot i que fer dues temporades és una mica just, no hi ha temps d’entrenar i descansar”. Durant alguns mesos va compaginar la seva agenda amb la planificació a altres corredors, però va arribar a un punt de col·lapse i ho va haver de deixar. “Era massa feina i no arribava a tot”. Estudiar i competir ja és prou exigència, encara que fer-ho tot a Font-romeu ho fa més fàcil. L’estació és el paradís, per a algú com ell. “Hi trobes neu i alçada. Pots esquiar i tens la universitat al costat”. És l’entorn ideal. A més, hi ha trobat una bona colla d’amics que li permeten viure la vida que vol, una vida dedicada a l’esport.

Era el seu desig des de ben petit, li venia de família. El seu pare, Joan Cardona, era un reconegut alpinista que en l’època de Quico Soler també va començar en això de les curses de muntanya. Però el trail no tenia la popularitat que té ara. “Ell era dels millors de casa nostra i no podia viure d’això. Ara si ets dels bons pots ser professional”.

Sí que és la seva realitat, una exigència que li reclama cuidar la seva imatge i generar contingut a les xarxes socials. “M’agradaria que tot funcionés només pels resultats, però fer postureig una mica és el que ens toca”, diu mentre es deixa fotografiar per la càmera de l’ARA en un parc del centre de Barcelona. Fa calor, porta massa hores lluny de les muntanyes i l’espera amb el peu en alt s’allarga. “Se m’està carregant una mica aquesta cama”, diu, fent broma. Potser per dins ja calcula com aprofitar la fatiga. A la pròxima cursa anirà de menys a més.