Publicitat
Publicitat

El Reial Madrid s’asseca en l’era Leo Messi

Des de l’ascens de l’argentí al primer equip, el Barça ha guanyat el doble de títols que l’etern rival

“Som molt i molt afortunats de ser contemporanis d’aquest paio”. Era la manera, natural i senzilla, amb què Pep Guardiola va rendir-se dimarts al talent imparable de Leo Messi. L’argentí, fins i tot sense marcar, havia tornat a ser decisiu a l’Allianz Arena per portar el Barça a la final de la Lliga de Campions, un dels tres títols que el de Rosario pot sumar aquest any a la seva completíssima vitrina. Des que va debutar amb el primer equip blaugrana la temporada 2004/05, Messi acumula 21 trofeus oficials, una xifra impressionant per ella mateixa, però especialment poderosa si es confronta amb el palmarès del Reial Madrid en aquest mateix període. El club blanc ha celebrat només deu títols durant l’era Messi.

Dimecres el Juventus va descartar que els merengues puguin assaltar el màxim èxit europeu, i ara l’única possibilitat d’evitar tancar l’any sense cap títol passa per una carambola en Lliga que el vestidor madridista ni tan sols preveia en sortir del Bernabéu. La roda de premsa de Carlo Ancelotti posterior a l’eliminació a la Champions sonava a comiat, per l’ús del perfet d’indicatiu que va fer per valorar el seu pas per l’entitat, com si ja donés per fet que no esgotarà el tercer any de contracte que encara li queda.

Entorn molt crític

A més, la premsa madrilenya definia com a “fiasco del segle” l’ensopegada dels seus i la participació gairebé testimonial d’alguns dels últims fitxatges de Florentino Pérez -Lucas Silva, Illarramendi, Chicharito i Keylor Navas, per exemple- ennuvolen una remodelació de projecte que sembla necessària, sobretot després de veure com han afectat durant el curs les baixes d’alguns dels pilars, com Luka Modric, Sergio Ramos i Benzema. El panorama no millora si es mira el rendiment de les principals estrelles, Cristiano i Bale, ara lluny de l’estat de forma que els feia letals i immunes al cruel judici del Bernabéu.

S’esperen dies de crítica dura entre Valdebebas i la Castellana, malgrat l’intent del màxim mandatari blanc de transmetre tranquil·litat i estabilitat ahir en una aparició pública durant la presentació del Corazón Classic Match, un partit benèfic que organitza la Fundació del Madrid i que enfrontarà un combinat veterà del quadre blanc contra el Liverpool Legends el 14 de juny. L’endemà d’una derrota “que farà que es treballi amb més força per ser més forts”, Florentino Pérez va admetre que la temporada ha sigut una mica “dispar”. I va aprofitar per treure pit per un inici de campanya que augurava un final ben diferent de l’actual, amb “futbol espectacular amb el rècord de 22 victòries seguides, el Mundial de Clubs i la Supercopa d’Europa”. Però, malgrat això, el president del Madrid assegurava que l’entitat “vol més, res és suficient”, ja que és “l’herència que s’ha rebut”, i avisava que seguiran lluitant “per guanyar la undécima ”.

Però aquest repte seguirà topant amb la bèstia negra del madridisme en els últims deu anys, Leo Messi, que ha tingut molt a veure amb el fet que la décima s’ajornés dotze anys i s’anés frustrant sovint abans de semifinals. “Si a mi l’era de Di Stéfano se’m va fer molt llarga, a Florentino Pérez la de Messi se li farà eterna”, recordava en una entrevista recent a l’ARA l’exdirectiu blaugrana Evarist Murtra. “El Barça ha d’administrar això, fer llarga aquesta època”, afegia.

I és aquesta la missió del club i el desig guanyador d’una generació extraordinària de futbolistes -a l’ombra de Messi, però amb un talent descomunal- que ha sabut envoltar de glòria el millor jugador del planeta. I que encara vol seguir-ho fent. Alfredo Di Stéfano va arribar al Madrid amb 27 anys, la mateixa edat que té ara Leo Messi, i va catapultar-lo per tornar-lo a portar a la victòria, després d’anys de sequera. En onze temporades, l’argentí va aixecar nou lligues, una Copa del Rei, cinc Copes d’Europa (consecutives) i una Intercontinental. LaSaeta Rubia era el malson blaugrana, sobretot també pel drama de la seva contractació pel club estatal, com ho és ara Messi. Si el de Rosario -i el Barça- manté el nivell de l’últim cicle, l’hegemonia blaugrana pot ser encara més insultant.

Retalls que enlluernen Capello

Els paral·lelismes del futbol han determinat, a més, que el cercle victoriós pugui arrodonir-se aquest any amb la final de Champions entre el Barça i la Juve, el mateix duel que ara fa deu anys va servir de presentació en societat definitiva de Leo Messi. Va ser al Gamper de l’agost del 2005, quan un joveníssim Messi, amb 18 anys acabats de fer i el dorsal 30 a l’esquena, va exhibir una petita porció del seu arsenal de retalls, conduccions i assistències per meravellar el Camp Nou per primer cop. L’afició, que va acabar-lo ovacionant dreta, ja intuïa que aquell jove que havia enlluernat tothom al Mundial juvenil amb l’Argentina seria una estrella, però era incapaç d’imaginar el munt de pàgines d’història que escriuria.

Eto’o se’l mirava al·lucinat des de la banqueta, Ronaldinho intentava seguir-lo amb més màgia sobre la gespa i tots, Van Bommel, Gabri i Deco, li acaronaven el cabell cada cop que rodolava per terra, mimant-lo ja amb visió de futur. Ell desbordava per la dreta, apareixia pel centre, darrere de Larsson, s’inventava alguna acció a la banda contrària. Era a tot arreu, omnipresent com ara. Fabio Capello, el primer entrenador que el va patir, va atrevir-se a dir que no havia vist “mai” un jugador com ell. Mai. Aquell vespre del 2005, en un amistós d’estiu que podria haver sigut una patxanga qualsevol, el petit Messi va esmunyir-se de tothom qui el volia caçar, ja fos el gegant Vieira o el dur Cannavaro, com si fos un primer avís, l’etern déjà-vu en què s’ha instal·lat el barcelonisme des de llavors, i que està desesperant un Madrid que no troba l’antídot per molt que passi el talonari. Si es confirma el seu any en blanc, i el Barça consuma el triplet que ja prepara Canaletes, l’era Messi es farà encara més gran.

Històries de superació esportiva