No ens adormim

L'excusa del terrorisme és més allargada que l'ombra del xiprer

Aquesta setmana moltes persones ens sentim més cansades. Dormim i tot i així tenim son. Ens passaríem el dia dormint, de fet. Diuen que és el canvi de temps, ara que s'acosta el fred com un monstre temut. Ens devem estar preparant per a l'hivern, doncs. Diuen que el canvi de temps no hi té res a veure. Suposo que els hiverns tampoc no són per dormir.

Mentre milers de persones formen una caravana per arribar als EUA, el president Trump alerta que entre ells s'hi amaguen terroristes perillosos que de cap manera entraran als EUA. L'excusa del terrorisme és més allargada que l'ombra del xiprer. Les persones que necessiten empara són desemparades, castigades. Els països no saben què fer-ne. Trump sí, Trump ho té clar. Un home amb gratacels no serveix per a l'ajuda humanitària. Els estats no saben què fer-ne. Però les persones dels camins per on passen, sí. Per això els donen menjar i sabates. Perquè encara som així, al món. Perquè encara hi ha qui creu que 'ells' som 'nosaltres'.

Les armes són l'instrument que provoca que tantes persones perdin l'estatus d'éssers humans i fugin per salvar la vida. Fugen de les armes

Un home mor en saltar la tanca de Melilla i els qui poden continuen saltant-la. El president del govern espanyol fa un tuit i dona tot el seu suport als serveis que treballen a les fronteres. Podria donar el condol a la família del mort. No hi ha prou espais. Mai més ben dit. Les dones que cada dia travessen la frontera entre el Marroc i Espanya salten tanques altíssimes. Van carregades de mercaderia que passen d'un cantó a l'altre. El seu dia consisteix a fer el màxim nombre de viatges possible, amb els riscos que comporta quedar-se a l'altra banda a l'hora que tanquen les muralles. Són esclaves. Algunes ja han mort en les allaus humanes que es formen a la frontera en forma de misèria. L'extorsió de cada dia. Són dones empresonades. Com els de la caravana, els de les tanques, els de les pasteres. Són lliures, en canvi, els ciutadans que prefereixen no posar-se una bena als ulls i veure'ls passar amb els braços oberts. Què miren els estats? Què hi veuen?

El govern de Merkel ha decidit no vendre més armes a l'Aràbia Saudita fins que s'aclareixi el cas Khashoggi, és a dir, l'assassinat del periodista saudita a Turquia. És un cas estrany. Però el que m'ha sobtat més és que a tantes persones el gest de Merkel els sembli revolucionari, tenint en compte que Alemanya no ha deixat de vendre armes a un país que fa molt de temps que no respecta els drets humans. Perdoneu-me però aquest reconeixement de la venda d'armes em sembla tan obscè com Borrell dient que les bombes són de precisió. Les armes són l'instrument que provoca que tantes persones perdin l'estatus d'éssers humans i fugin per salvar la vida. Fugen de les armes. Vinguin quan vinguin. Vinguin de qui vinguin.

El somni, ara, és reconèixer-nos en els altres per evitar un cinisme encara més gran

Des del privilegi de la calefacció a l'hivern i de comprar sabates i no carregar-les en farcells immensos és impossible no veure passar totes aquestes dones i aquests homes. No tant per ser conscient del privilegi com per ser conscient de la injustícia. Els productes de primera necessitat s'han convertit en grans fortunes per als especuladors i el món ha omplert la seva vida de necessitats fabricades per multinacionals. Ens explota el cap cada vegada que ens exigim ser coherents. Ens passaríem el dia dormint perquè ens mengem els nostres fills i voldríem salvar-los. ¿N'hi ha prou amb una gota per a tant bassal? A Mèxic Las Patronas reparteixen aliments als qui viatgen en un tren camí del Somni Americà. Els cuinen elles mateixes. Alimenten. El somni, ara, és reconèixer-nos en els altres per evitar un cinisme encara més gran.