Quota de socis

La gent ens fem preguntes. No som ovelles. Encara que ho pensi un fiscal

El fiscal Jaime Moreno li pregunta a Jordi Turull si és soci d'Òmnium i Turull li respon amb un "Jo soc soci d'Òmnium, de Càritas, de la Fundació Catalana de l'Esplai, d'Intermón Oxfam, del RACC..." De passada també recorda que ser soci d'Òmnium no era delicte ni durant el franquisme. Jo recordo la frase de Groucho Marx que deia "Mai pertanyeria a un club que admetés com a soci algú com jo", miro la meva llista de carnets i veig que tots els supermercats m'han admès com a clienta i penso que al món dels súpers els falta criteri. I a mi encara més. Soc sòcia d'Òmnium també, així que demano que em disculpin. Els d'Òmnium, naturalment.

Amb aquests paisatges no se'm fa estrany que algú proposi Donald Trump com a Nobel de la pau

Però mentre a Catalunya el judici contra el referèndum ens manté enganxats perquè és un judici contra totes nosaltres (no em puc treure del cap els presos i les preses polítiques ni la seva dignitat), un altre club amb molts socis es reuneix al Vaticà per prendre consciència que això de la pederàstia és una cosa molt mal feta. Aquests dies que hem llegit que ha sortit a la llum un document que és una guia per a capellans amb fills (molts fruit de violacions) i dies després de veure com aquí un arquebisbe opinava que els abusos a infants "no són tan greus", no es veu ni un fil a l'agulla per resoldre terrenalment el que és un escàndol sinistre d'una tendència repetida durant segles. Per això, quan el papa Francesc diu que "és un acte de forta responsabilitat pastoral davant un desafiament urgent del nostre temps", penso que deu tenir un concepte molt llarg del temps i que la responsabilitat no deu ser tan forta si no s'aplica amb la justícia i el càstig. La impunitat allarga el dolor i demanar perdó és tan escàs com el silenci a les grans ciutats. La seva lluita contra la pederàstia té tan poca pressa que no sé quants papes més veurem passar recomanant consciència.

Amb aquests paisatges no se'm fa estrany que algú proposi Donald Trump com a Nobel de la pau. Es veu que la idea l'han tinguda dos diputats conservadors noruecs que creuen que gràcies a ell i als seus mètodes diplomàtics poc convencionals s'ha rebaixat la tensió a Corea. Jo hi afegiria el mur amb Mèxic perquè pot tenir un efecte pacífic que desconeixem i li donaria el premi. Ben pensat, Trump és un personatge necessari en l'organisme mundial. Que no faltin les dosis d'impertinència totalitària. M'agradaria poder fer-me sòcia del club que dona premis i tenir alguna influència en la decisió final. Potser hi afegiria Pedro Sánchez, benefactor, entre d'altres, del 'bàlsam' que va suposar per als catalans l'aplicació del 155. Això diu el seu llibre, que es titula 'Manual de resistencia'. O jo em faig molt gran o les paraules ja no volen dir el que deien. El club del Pedro Sánchez té com a soci un Alfonso Guerra que ja no diferencia el seu cognom de la seva actitud, però trobo tan poètic donar-li el Nobel de la pau a un senyor que es diu Guerra que crec que tanco les meves votacions amb aquest altre gran home. Realment ens queixem per vici, envoltades com estem de tanta bondat. Només una cosa: potser que deixem això dels premis, que no donem l'abast.

Ha començat la campanya (sense el 'pre-') i toca reunir els socis. O fer-los fora. O no saber on són. O posar ordre. Fora dels clubs, en altres clubs, la gent es pregunta si s'ha d'anar a votar i què s'ha de votar. Si s'ha de fer vaga, si no, si ara, si més endavant, o de què serveix tot plegat. La gent ens fem preguntes. Encara que no trobem les respostes. La gent no som ovelles. Encara que ho pensi un fiscal. Encara que vegem ramats.