Nadal al cap

Coneixeu l'expressió "estar més buit que un CAP la vigília de Nadal"? És probable que no l'hagueu sentit mai perquè me l'acabo d'inventar, però ja és tradició que quan s'acosta una de les festes més esperades i rondinades de l'any, no tinguem temps per a res. Ni tan sols per posar-nos malalts. I això que el nivell de sucre que desprenen les nostres actituds, desitjos i pensaments podria provocar una pandèmia de diabetis en qualsevol moment.

Per poca simpatia que tinguem a la concatenació de celebracions que s'acumulen per Nadal, durant els pròxims dies oblidem problemes i ajornem preocupacions fins a haver recollit la paradeta de regals i carbó que els Reis deixen al menjador de casa. Per Nadal el món no s'acaba -almenys aquest any-, però sí que ens fa la sensació d'aturar-se, alentir-se i, en molts casos, rebobinar-se. La realitat quotidiana ens dóna un respir, encara que sigui a contracor de la nostra voluntat. Nadal és la psicodèlia de la il·luminació nadalenca, el fil musical ininterromput de nadales interpretades per querubins, l'embafada d'àpats familiars i la compulsió consumista. Però també és un oasi anímic del qual es pot treure rendiment, sempre que no ens passem amb les migdiades comatoses.

Podem procurar que, encara que lluny de temples i tradicions, el Nadal sigui un temps per renéixer i ser una mica millors. Només una mica, el que marqui l'IPC. No calen grans rituals per aconseguir-ho. Podem sentir-nos individus millors de moltes maneres: no arribant tard a les cites, dedicant un somriure a la persona més antipàtica de l'oficina, deixant una mica més de propina al bar, sortint a patinar gaudint de l'aroma salada d'un passeig marítim... Permetem-nos-ho durant uns dies; hi tenim poc a perdre. Que no ens faci vergonya escriure un article ensucrat per al diari o badar tenint el Nadal al cap en un CAP buit la vigília de Nadal.