COMPANYS DE VIATGE

Acció i deducció

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

P er a Sherlock Holmes, el personatge creat per Conan Doyle, l’acció és filla de la deducció. Holmes només actua quan el seu cervell ja ha planificat gran part de la ulterior actuació. Altres detectius europeus posteriors, com Maigret i Poirot, personatges de Georges Simenon i d’Agatha Christie, respectivament, busquen un cert equilibri, més sagnant un, més refinat l’altre. No obstant això, quan la literatura detectivesca es trasllada als Estats Units -on, en certa manera, s’havia originat amb Edgar Allan Poe- la deducció s’obre pas a través de l’acció, de manera que l’electricitat predomina sobre la deliberació.

Un dels responsables, potser el principal, d’aquest canvi d’orientació és Dashiell Hammett, un veterà de la Primera Guerra Mundial que, tot i el seu delicat estat de salut, va aconseguir convertir-se també en veterà de la Segona. Entre ambdues guerres va escriure desenes de relats i algunes novel·les crucials: Collita roja, La maldición de los Dain, L’home flac, El falcó maltès... Hammett, amb prototips com Sam Spade o com l’agent de la Continental, és qui més fa per propagar la silueta de detectius nerviosos, ràpids, que pensen amb els punys i sedueixen amb el vertigen. I tot gràcies a un estil de concisió magistral, igualment electritzant, sec, tallant com la punta d’una navalla. Per completar el decorat un grup molt rellevant de personatges secundaris posen en relleu un ambient violent, asfixiant, políticament corromput i socialment injust.

Quan John Huston va traslladar al cinema El falcó maltès va ser tan escrupulosament respectuós amb l’obra de Hammett -ell mateix guionista, a vegades- que molts diàlegs segueixen al peu de la lletra el que es diu a la novel·la. Va encertar amb l’actor principal i també va respectar la importància dels secundaris. Recordem Humphrey Bogart, però com podríem no recordar l’inoblidable Peter Lorre?