Test de ciutadania a Espanya

Amb la notícia que el govern de l'Estat vol considerar la possibilitat de proposar un test de ciutadania per adquirir la nacionalitat espanyola, estem fent un salt qualitatiu important en el debat sobre la immigració: el de la identitat nacional.

L'absència d'aquesta discussió ha estat una de les coses que distingien Espanya davant d'altres països europeus. Sempre he argumentat que l'estructura multinacional d'Espanya jugava aquí a favor, perquè evitava un debat posposat des de la Transició. Aquí entrem en una gran avinguda amb la dimensió més ontològica de la política d'immigració, especialment en un país que no ha debatut encara, com d'altres ho han fet, com definim qui és francès, qui és britànic o qui és alemany. Benvinguts al gran debat nacional de la hispanitat! El proper pas hauria de ser crear un ministeri de la Identitat Espanyola, senyor Rajoy!

Si aquesta discussió es confirma, hem de preveure que s'obri una capsa de Pandora amb conseqüències no previstes, però totes tendents a un augment de la crispació, una reedició de la España invertebrada que va descriure Ortega y Gasset a principis del segle passat. Potser ja no provocat per la pèrdua de les colònies, sinó per la presència d'una part dels néts d'aquestes colònies en territori espanyol.

Establir un test de ciutadania a Espanya implica descriure quina concepció de la identitat té Espanya de si mateixa. Encara que sembli banal, no ho és tant si il·lustrem la qüestió: ¿ha d'incloure els toros com a pregunta?, ¿els castellers poden ser objecte de pregunta?, si la base és la Constitució, ¿hi haurà una pregunta sobre la llibertat dels pobles a decidir? D'entrada, el Codi Civil, que és la base del codi de nacionalitat a Espanya -la qual cosa ja és, de passada, una altra gran diferència respecte a altres països que tenen la nacionalitat sota clau constitucionalitzada-, revela el que sempre he dit: una concepció uniforme de la llengua a Espanya i de l'homogeneïtat nacional que únicament imposa el bilingüisme en els seus territoris conquistats històricament, però que ignora el principi de reciprocitat intern territorial. ¿En quin idioma està el permís de residència? ¿I quina llengua estan obligats a utilitzar els immigrants quan han de gestionar " los papeles "? I el visat, ¿es pot demanar en català? ¿Qui decideix l'atorgament del visat? ¿Catalunya ha negociat amb els països d'origen el visat dels immigrants que vénen? ¿Uns pares immigrants a Madrid poden triar escola pública en català per als seus fills? A més, ¿el test comportarà obligar persones a signar un compromís de lleialtat cap al rei -una figura més que discutida en aquests darrers anys- o, si volem la versió menys hard , a la Constitució? Una Constitució que, si es votés avui en un referèndum com el del 1978, caldria veure quins resultats obtindria.

Si l'Estat fa preguntes en una única llengua, o si solament proclama com a obligatòria una única llengua, ¿es quedaran Euskadi o Catalunya callats? Llavors el test es pot percebre perfectament com a adoctrinament al més pur estil hispànic. Posem-ne un cas pràctic. Si un marroquí que únicament parla català volgués demanar la ciutadania, però es negués a respondre a les preguntes perquè únicament estan en castellà o simplement perquè no parla castellà, què passaria? La negativa de l'Estat a concedir-l'hi estaria justificada. Si un immigrant que fos republicà convençut no volgués signar perquè no reconegués la figura de la monarquia, què passaria? És més, què passaria si ara hi hagués una pregunta a tot Espanya per ratificar o no la figura de la monarquia?

La qüestió no presenta només aquests problemes pragmàtics, sinó també d'altres que són de concepció. El que cal és que a Espanya es repensi la categoria de ciutadania, pensada únicament en termes d'hispanitat tradicional, i proposar una ciutadania múltiple que englobi els diferents codis d'identitat sense que un prevalgui sobre els altres en termes de poder. De fet, tenim tres ciutadanies possibles: la que ja existeix, totalment centralista; una ciutadania federal encara per teoritzar, i, simplement, un codi de ciutadania nou per a nacions que volen ser estats independents.

En tot cas, davant d'aquesta capsa de Pandora que sembla que l'Estat vol obrir, el govern de Catalunya no pot mirar cap a un altre costat. Aquest debat toca el nervi mateix del procés de transició nacional, la columna mateixa de totes les reivindicacions nacionalistes basades en la identitat, i, per tant, augura un augment de la crispació, un augment que sembla que l'Estat vol provocar. No hem de creure que aquest assumpte es llança al debat públic de manera innocent.