Diàleg de sords

Si repassem la curta historia de Ciutadans, veurem que distorsionen la realitat contínuament

Dimarts, 3 d’octubre, el diari El País va publicar una llarga entrevista a Inés Arrimadas, la líder de Ciutadans a Catalunya, en què, entre moltes altres coses, afirma que el nacionalisme creix als països malalts, als països que no funcionen, i que és molt dur lluitar-hi en contra quan estàs en primera línia. Es refereix, esclar, al nacionalisme català, no pas al del seu partit.

De fet, si repassem la curta historia de Ciutadans, veurem que distorsionen la realitat contínuament. Mentre ells es defineixen com un partit de centreesquerra i postnacionalista, la percepció majoritària de la gent és que és un partit de centredreta (sent generosos), nacionalista espanyol fins al moll de l’os i molt aficionats, això sí, a la postveritat (que és el mateix que mentir amb traïdoria).

Sabem també que va ser un partit que va néixer per negar el pa i la sal, no només a l’independentisme i el nacionalisme català, sinó també a la proposta federalista que en el seu moment va liderar el president Maragall.

“Hi ha hagut càrregues policials, imatges perjudicials”. És tot el que diu de la bàrbara intervenció de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Una autèntica borratxera de testosterona del nacionalisme espanyol. Les seves paraules em resulten especialment feridores tenint en compte que les pronuncia dos dies després que a dos-cents metres de casa meva, al CAP Guinardó, rebessin cops de porra, vexacions, empentes, insults i un profund sentiment d’humiliació moral tres bons amics i uns quants pares de fills que estudien a la mateixa escola que els meus. Ells van ser dels primers a rebre, després tothom vam poder veure les imatges d’aquesta i de tantes altres actuacions que, sortosament, han fet la volta al món.

Després de l’1-O l’equiparació amb Rosa Parks potser no és tan exagerada

Les paraules d’Inés Arrimadas m’indignen també perquè tan sols 4 dies abans del referèndum, tot prenent un bon whisky al Dry Martini amb l’escriptor Sergio del Molino, que havia vingut a Barcelona a presentar el seu llibre La mirada de los peces, vaig experimentar un sentiment estrany, trist i frustrant per no saber argumentar-li prou bé que aquí a Catalunya no estàvem experimentant només un procés d’abducció pel nacionalisme català, el que estem fent, almenys moltes de les persones que conec, és constatar que amb el nacionalisme espanyol -tant el del PP, com el del PSOE i Ciutadans- no es pot dialogar perquè, entre altres coses, és incapaç d’autodefinir-se com a tal. Al contrari, alguns inventen termes ridículs com el postnacionalisme i altres creuen que són uns cosmopolites superguais i fins i tot s’atreveixen a citar Amin Maalouf quan hi troben un fragment que els va bé, sense adonar-se que qualsevol lectura serena que es faci de les seves obres va en contra de la seva idea unívoca d’Espanya.

El 18 de setembre Sergio del Molino havia escrit un article a El País en què alertava de l’ús de figures històriques com Rosa Parks com a patrona de tots aquells que estiguin disposats a desobeir una llei. “ Son tantísimas las distancias que hay que salvar entre ambas, llamémosles, opresiones, que un activista por los derechos civiles de Alabama de 1955 que se pasee por la Diagonal de 2017 en busca de ciudadanos apaleados, clamaría, ofendido: estos señores que salen de los restaurantes, ¿dicen que sufren como yo?”, deia.

Li vaig donar la raó, però li vaig dir que el nostre amic en comú, l’escriptor Gabi Martínez, quan parlava de les ofenses rutinàries en l’article que va publicar a Eldiario.es el dia 22 de setembre per rebatre el seu, precisament, assenyalava que un fet comú entre Rosa Parks i alguns catalans és la sensació de greuge.

Després dels esdeveniments de l’1-O, en què això dels ciutadans apallissats va esdevenir una trista veritat, potser li diria al Sergio que l’equiparació ja no sembla tan exagerada i que la sensació de greuge ha anat a més.

La mirada de los peces és el títol de l’excel·lent llibre de Sergio del Molino. Diàleg de sords es podria titular la conversa que vam tenir al Dry Martini mentre parlàvem de política. Sort que ens va venir al cap un amic en comú que tenim a Madrid, en Mohamed el Morabet, a qui tots dos vam batejar com a biblioteca ambulant per la quantitat de llibres que ha llegit. Sempre ens quedaran els llibres i els amics, espero!

Però aquell sentiment estrany, trist i frustrant no me’l trec del cap. Llegint les declaracions d’Inés Arrimadas, crec que el puc definir: ¿els nacionalistes som només aquells que volem votar?