CANTUS FIRMUS

Un virus contra el nostre temps

La pandèmia esquerda radicalment els fonaments de la modernitat

ALBERT GEA / REUTERS
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

És comprensible i molt raonable que la preocupació per les conseqüències de la pandèmia se centri, primer de tot, en les qüestions de salut pública i, just uns instants després, en la desfeta econòmica. Tanmateix, la profunditat de l’impacte del covid-19 també trasbalsa les estructures espacials i temporals sobre les quals s’aguanten les rutines que conformen la nostra quotidianitat i desmunta els marcs mentals que sostenen la nostra concepció del món i de la vida.

Que la pandèmia ha afectat la nostra relació amb l’espai s’ha fet visible des del primer moment. Conceptes com els de confinament o distància social s’han fet un lloc principal en una experiència quotidiana en què només havien definit situacions excepcionals i extremes. Els nous hàbits han forçat canvis en la manera de relacionar-nos –com ens saludem, com ocupem l’espai públic, en l’aparició de fronteres territorials desconegudes–, i indiquen clarament la dimensió bíblica d’aquesta plaga.

En canvi, no ha estat tan perceptible fins on arriba la transformació que la pandèmia ha imposat als marcs de comprensió temporal. Hi ha hagut canvis que han afectat molt clarament el nostre ordre temporal més sensible. En primer lloc, els horaris quotidians. Amb perspectiva caldrà estudiar on s’han produït i si hi tindran efectes duradors. Penso, per exemple, en la desigual distribució de les tasques de manteniment i cura domèstiques, que el confinament pot haver fet més insostenible. En segon lloc, hi ha les transformacions en l’organització del treball. Acostumats a treballar per hores, de cop i volta la quantitat de temps ha perdut valor al costat d’aspectes lligats a la qualitat: la intensitat, la concentració, l’adequació de l’espai, l’especificació d’objectius o la presa de consciència del temps perdut en els desplaçaments o en els àpats fora de casa. I, encara, la pandèmia ha trastocat aspectes temporals summament rellevants des del punt de vista simbòlic per al manteniment del sentit comunitari com són la suspensió dels espectacles, les festes populars o les celebracions rituals, molt particularment les d’expressió del dol.

Però, més enllà d’aquest impacte en el nostre ordre temporal quotidià, hi ha transformacions més de fons que, en molt bona part, expliquen l’aparició de malestars socials profunds i d’ansietats personals no sempre fàcils de suportar. L’origen de tot plegat, per dir-ho breu, és que les estructures temporals de la societat moderna se sostenen sobre la idea de la previsió. És a dir, de la possibilitat d’anticipar el futur i planificar-lo. Des d’allò més aparentment trivial, com decidir on farem vacances, fins a allò més transcendental, com, per exemple, establir un lloc definitiu de residència, orientar un futur professional o aventurar-se a tenir fills. 

Les conseqüències en tots els àmbits de la vida social són brutals. Hi ha retorns instintius a comportaments premoderns, que abandonen la previsió per recuperar el tradicional aprovisionament –ara d’aliments, de paper de vàter, potser de diner en efectiu...–. Hi ha irritació –sovint injustificada– pel fet que els governs no actuïn amb una previsió que ni la ciència mèdica ni els models matemàtics –amb els seus propis desacords i contradiccions– no són capaços de facilitar. Abunda la pseudoinformació que s’agrada d’exagerar la incertesa i que no és capaç de parar atenció a les, encara, fortaleses socials. I creix la demanda d’autoritarisme com a font de seguretat i, simultàniament, la indisciplina social que es manifesta en el confort d’un carpe diem sense demà.

El nostre present –el que en fem, com el pensem, el sentit que li donem– trontolla a causa d’aquesta angoixant impossibilitat d’imaginar el futur. La pandèmia esquerda radicalment els fonaments de la modernitat. I aquesta és la ferida més profunda que s’està produint en la nostra concepció del món i el nostre sentit de la vida. I, en aquest cas, no ens podem consolar amb allò que “el temps ho cura tot”...