Les putes també ploren pels seus fills

'Stabat mater'

TNC. 24 d'abril

L’italià Antonio Tarantino és un artista peculiar. Fins als 50 anys va ser pintor. Amb un cert èxit. Però va patir una crisi artística i personal i aleshores va canviar els pinzells pels bolígrafs i es va endinsar en l’escriptura teatral sense tenir-ne la més remota idea. Tot i no haver-hi elements comuns entre les dues arts, no crec massa agosarat pensar que la tècnica pictòrica del pinzell que repassa un cop i un altre buscant el color i la forma la trobem en el llenguatge de la seva escriptura dramàtica. En aquest sentit, Anna Maria Iglesia, en un article a la revista Pausa, assenyalava que Tarantino “obliga els personatges a donar voltes a l’entorn de les coses més petites, més insignificants; estan obligats a repetir perquè només en aquesta repetició i en aquesta atenció a les coses més insignificants poden avançar en la seva aproximació al conflicte principal”. Això ho trobem clarament a l’anomenada tetralogia profana que a partir dels mites evangèlics s’endinsa en l’ànima humana i de la qual forma part Stabat mater, que es pot veure al TNC fins al 12 de maig. La Mare de Déu al peu de la creu plorant el dolor de Jesucrist es converteix en el text de Tarantino en una prostituta de carrer que des de la seva ingenuïtat i ignorància emet el crit de la supervivència i exhibeix la impotència enfront els mecanismes de l’estat que han detingut el seu fill, sembla que perquè formava part d’algun grup terrorista.

‘Stabat Mater’, rebel·lió als magatzems del TNC

És un monòleg que la directora Magda Puyo ha volgut mostrar a les catacumbes del Teatre Nacional de Catalunya en un espectacle itinerant en el qual, entre fustes, plafons, portes falses i maletes, Maria deixarà anar els seus soliloquis fragmentaris. Un llenguatge col·loquial, esquinçat, reiteratiu, que funciona com a màscara amable del dolor dels marginats, dels exclosos. Certament que el text podria funcionar igual sense aquest periple, però és un al·licient a sumar a l’entregada i poderosa interpretació de Montse Esteve. Deu ser per l’origen de l’autor, però no ens costava gens veure en ella una puttana napolitana.