Publicitat
Publicitat

Actualitat d'en Quim Federal

Un dels millors relats de Salvador Espriu és Conversió i mort d'en Quim Federal , inclòs al llibre Ariadna al laberint grotesc (1935), un d'aquests llibres que convé rellegir cada deu anys (més o menys). Contra la imatge solemne, tibada i admonitòria que sovint s'associa amb el poeta de Sinera, les vicissituds -grotesques, en efecte- d'en Quim Federal a l'hora d'estirar la pota ens fan retrobar l'Espriu jove i, en certa manera, més genuí: un Espriu irreverent, sarcàstic, gloriosament mal lletat, iconoclasta i antinoucentista (cosa que no li treu la condició, com a tots els membres de la seva generació, de fill del Noucentisme; però això sí, un fill intel·ligent i rebotat).

La sinopsi seria aquesta: en Quim Federal, que com el seu nom indica és un descregut de soca-rel, s'està morint. La Rossenda, amb qui viu en pecat, vol arreglar les coses per quedar vídua amb un mínim de decòrum. En Ventura el sagristà, vell amic d'en Federal, visita el moribund per mirar de convèncer-lo que es converteixi in extremis a la fe vertadera. Com que el bo d'en Quim s'hi resisteix, el sagristà ordeix un pla: en Pancraç, l'ataconador del pis de sota, es disfressarà de Patopí amb la finalitat de fer-li creure a en Federal que ha tingut una revelació més o menys sobrenatural, a veure si així s'estova. L'engany té efecte, i en Federal es penedeix dels seus pecats: particularment, recalca, d'haver-se ficat al llit amb la dona de l'ataconador durant els últims trenta anys. El moment en què el cornut Pancraç, adreçant-se al sagristà i a la Rossenda, diu "Òndia! I per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?", és d'una comicitat tan patètica com hilarant.

Tot plegat, servit a ritme d'entremès i amb uns diàlegs en caló català (la parla dels gitanos, que Espriu devia sentir en la seva infantesa i que també utilitzarà a Primera història d'Ester o a Ronda de mort a Sinera , per exemple) que donen al relat una vivacitat i una gràcia que encara avui es mantenen intactes. Els qui han volgut negar el pa i la sal a la poesia d'Espriu han repetit sovint que com a narrador era acceptable, però que com a poeta no valia res; d'altres han invertit els termes del penjament per dir exactament el contrari.

Són maneres de perdre el temps davant d'una obra que, al llarg dels anys, es manté feliçment coherent amb ella mateixa i fecunda per a tothom. En Quim Federal, amb la seva integritat naïf, és una contrafigura força adequada per als federalistes rebullits dels nostres dies. I Espriu no va deixar de ser mai, d'alguna forma, aquell jove revoltat i sardònic que en va escriure la història, algú que ens ensenya a riure'ns del propi ridícul. Ens ho va posar també en vers: "Quan el centre del món / queda tan lluny / de tu / que honestament / comences a saber que no ets ningú, / para't per un moment / i venta al primer nas un cop de puny (...) No et donaré ni el més petit consol: / et volaran un dia qualsevol. / Però entretant evita alguns trastorns, / posant-te ben cordats els pantalons". Amén.

Riure, malgrat tot