VISCA EL SISTEMA

Les catalanoandaluses

Les eleccions valen pel que poden representar per als interessos dels partits en les properes cites electorals

Les eleccions catalanoandaluses d'aquest diumenge arriben amb l'expectació de les grans ocasions, perquè es presenten com “un laboratori”. De fet, d'un temps ençà, en política, tot és “un laboratori”, perquè qualsevol cosa s'interpreta no tant en ella mateixa sinó pel que pot suposar en relació a una altra. En aquest cas, les eleccions no valen tant pel que puguin representar per als interessos dels andalusos com per als interessos dels partits en les properes cites electorals (autonòmiques, municipals i europees), i pel que puguin suposar la suma i el creuament de tots aquests comicis de cara a la gran cita de les eleccions espanyoles. Política d'anticipació, com la que fa Ciutadans amb el seu infame autobús, que exigeix que no hi hagi indults en un judici que encara no s'ha celebrat i que mai s'hauria d'haver produït.

Val a dir que la campanya sí que ha donat per a alguns experiments. Hem sabut, per exemple, que es pot aspirar a governar la Junta d'Andalusia sense presentar-hi candidats, que és el que pràcticament han fet Ciutadans i el PP. Existeixen i es diuen, respectivament, Juan Marín i Juan Manuel Moreno, però ho sabem més per les cròniques de Dani Sánchez Ugart per a aquest diari que no per la difusió que n'han fet les respectives formacions, del tot dedicades a enaltir els seus líders Albert Rivera / Inés Arrimadas i Pablo Casado. El seu discurs anticatalà, tan obsessiu com barroer, ha estat d'una gran generositat per als seus rivals: han deixat a Susana Díaz tot l'espai del centre; a Teresa Rodríguez d'Endavant Andalusia tot el de l'esquerra, i han contribuït a alimentar les expectatives de Vox de sortir de l'extraparlamentarisme, després d'haver començat la campanya amb un vídeo a cavall que transmetia una imatge molt del gust de la ultradreta i que resultava entre amenaçadora, ronyosa i ridícula. Per cert, el seu candidat, Francisco Serrano, va tenir el cinisme de citar el poeta Miguel Hernández en un acte triomfal a Jaén. Miguel Hernández va morir als 31 anys a causa de les condicions insalubres de la presó en què estava reclòs, esperant ser executat per ordre del règim feixista de Franco, que l'havia condemnat a mort. No cal recordar que Franco és exaltat i aplaudit als actes públics de Vox, de la mateixa manera que el PP i Ciutadans es van abstenir recentment de condemnar-ne la dictadura. El fotoperiodista Jordi Borràs no és partidari d'anomenar extrema dreta el PP i Ciutadans precisament per diferenciar-los de Vox i altres fenòmens. Ell i Xavier Casals en saben més que ningú, però sincerament no se m'acut de quina altra manera se'ls pot anomenar.

En fi, algunes previsions plausibles després de les catalanoandaluses: si el PP hi fa un mal resultat, el futur pròxim de Casado serà molt fràgil. Però passi el que passi amb els noms concrets, el renou i la fúria irracionals que hem escoltat durant aquestes setmanes continuaran com a mínim fins al mes de maig, multiplicats pel judici contra els presos polítics, i encara més enllà. Per avall, no hi ha sostre.