260.000 llosques

La plataforma No Més Llosques En Terra (a Mallorca diem llosques i no burilles, i per descomptat mai puntes de cigarret ), impulsada pel coach Miquel Garau, va presentar fa uns dies el que van anomenar “la muntanya de la vergonya”, formada per unes 260.000 llosques recollides per voluntaris en diferents platges de Mallorca. El fet es comenta tot sol i apel·la directament al sentit de la vergonya, individual i col·lectiva. Com que sempre hi ha els susceptibles de guàrdia, aclarirem que es desconeix si eren exactament 260.000 llosques, 260.001 o bé 228.467, i que, com que ja van ser destruïdes, ara és impossible fer-ne el recompte davant de notari. Ho faig constar perquè és cada vegada més freqüent llegir articles, i comentaris d’articles, que volen semblar incisius i intel·ligents però que només són fruit dels prejudicis i de la mala bava.

No Més Llosques En Terra és una iniciativa modesta, si es vol, però que ja va per la seva tercera edició (cada any en recullen més, de llosques) i té un valor pedagògic important perquè, a la vegada que denuncia un fet concret, ens recorda una problemàtica general (la de la degradació de l’entorn per acumulació de residus de tota classe) de la qual som responsables directes cadascun de nosaltres. És sorprenent com, d’una manera instintiva, molts ciutadans cataloguen mentalment tot el que es refereix al medi ambient com un problema que han de solucionar les administracions, o les empreses, i en el qual ells no hi pinten res. És una espècie d’empetitiment voluntari: jo, com que no soc ningú, tant hi fa si ho deixo tot ple de porqueria al meu pas. En darrera instància, que vinguin els de l’ajuntament i ho netegin, que per això ja pago els meus impostos. Pel que fa a la qüestió de les llosques de cigarret, el fet de ser fumador m’autoritza a afirmar que s’ha de tenir molta barra, o el cap molt dur, o les dues coses, per no voler comprendre que als espais comuns o no s’hi fuma o hi has d’anar proveït d’algun recipient per recollir els residus del teu vici, a saber, cendres i llosques (és important també no tirar després el recipient en qualsevol lloc). I molt més encara quan hi ha un risc evident d’incendi, com succeeix al camp i a la muntanya.

Els grans desastres naturals, com els incendis de Sibèria o de l’Amazones, són provocats per l’home i són d’una tal magnitud que necessiten ser tractats -amb escasses possibilitats d’èxit- en cimeres i contracimeres com les de Biarritz. Problemes globals exigeixen solucions a la mateixa escala. Però el nivell particular i ultralocal també és de la màxima importància, i lamentablement hi ha molts ciutadans que no estan disposats a assumir la seva part de responsabilitat si no és obligats per mesures coercitives o punitives. És a dir, amb multes i sancions, com més fortes millor. Per evitar més muntanyes de la vergonya, de llosques i de tota casta de residus (les voreres de camins i carreteres, per exemple, també fan llàstima), les administracions farien bé d’actuar sense manies en aquest sentit.