Una profunda tristesa

Pedro Sánchez, via La Sexta, li diu a Quim Torra que si l’inhabiliten és per culpa seva, “per haver fet ostentació d’incomplir la llei i els requeriments que els jutges li van plantejar repetidament”. Segons Sánchez, la inhabilitació de Torra “no seria responsabilitat” del jutge que la dicti, sinó del mateix president de la Generalitat per haver-se-la cercat.

És possible que dir el que va dir Sánchez sigui propi d’un tros de quòniam, com ha replicat Torra. Més aviat, la situació del president de la Generalitat recorda algú a qui se li acudeix estirar-li la coa a un ca rabiós. Rabiós i que, a més, va a lloure. És cert que demostraria una actitud poc intel·ligent (o demostraria ganes d’exhibir-se davant d’un públic, o d’un electorat). Però el problema més greu no és aquest, sinó el fet que el gos estigui rabiós i fora de control. Perquè no tan sols representarà un perill per a aquell que tingui l’ocurrència d’estirar-li la coa, sinó per a tothom que se li posi al davant.

Qui va afuar certs jutges i fiscals, i també certa policia i certs comandaments policials, contra l’independentisme català va ser el PP, sense que el govern del PSOE i d’Unides Podem hagin trobat una manera eficaç d’ordenar-los que aturin la cacera. Tampoc ho han intentat amb gaire convicció, més enllà de nomenar dues fiscals generals (María José Segarra, durant el govern interí post moció de censura, amb el PSOE en absoluta minoria; i ara l’exministra Dolores Delgado): la primera es va acovardir davant de les ràncies estirps que, de fa molt de temps, copen la magistratura i la judicatura espanyoles i hi fan i hi desfan al seu gust, i la segona se suposa que ha de fer una reforma en el poder judicial, però compta amb l’obstrucció numantina del PP, que no permet ni tan sols renovar el Consell General del Poder Judicial i, com a conseqüència, tampoc el Tribunal Suprem ni el Constitucional. En tot cas, voler suposar, com fa Sánchez, que un jutge no és responsable d’allò que dicta o sentencia, sinó que ho és el condemnat o sentenciat per haver comès la seva falta o per haver-se’n vantat (és el que li retreu a Torra, ja que la falta és tan ridícula com despenjar una pancarta amb tres dies de retard), és inacceptable. I presenta els jutges com una espècie d’expenedors automàtics de sentències, sense posicionament en el conflicte entre Catalunya i Espanya.

El mateix Sánchez també reincideix en un reduccionisme igualment inacceptable, en afirmar que li causa “una profunda tristesa tot això que passa a Catalunya”, com si el conflicte només fos responsabilitat, també, d’una de les dues parts. És una estranya manera de voler convocar al diàleg. Sobretot en una Espanya amb un cap d’estat fugat amb maletins plens de diners a un país sense democràcia ni drets humans, una Espanya que és notícia als mitjans del món (en un context de crisi internacional) pels seus continus escàndols de corrupció dels seus dirigents i, per si no fos prou, amb presos polítics reivindicats també internacionalment. N’hi ha per sentir una profunda tristesa, i tant.