Un ajornament a temps és una victòria
EscriptorPP, PSOE i Cs (i la incansable batucada mediàtica que els acompanya) varen tardar menys d’un segon a interpretar la decisió del president del Parlament, Roger Torrent, com que Puigdemont està acabat i que s’ha arribat a “la fi del cicle” independentista. Alguns fins i tot ja corrien a investir presidenta Inés Arrimadas. Aquest nou cúmul de burrades confirma que la decisió de Torrent és bona: en assumir el càrrec, ell va prometre a tots els parlamentaris que tindrien un inici de legislatura “amb plena normalitat”, i amb la maniobra d’ahir demostra la voluntat de complir amb la seva paraula. La plena normalitat de la legislatura no depèn, ni de bon tros, només d’ell, però demostra que l’oportunitat de tenir-la no es perdrà per culpa seva.
La reacció irada de Junts per Catalunya només s’explica pel memorial de greuges que acumulen recíprocament aquesta formació i ERC, ja des dels temps en què els republicans varen prescindir de CiU com a possibles socis de govern i es varen decantar per la formació dels dos tripartits. El rancor mutu entre convergents (em permetin que els anomeni així) i republicans és antic i molt llarg, i ara s’hi ha de sumar el rancor displicent que els dedica a tots dos la CUP.
Bé: s’ho faran així com voldran tots tres partits, però hauran de superar els infantilismes si volen estar, com afirmen sempre, a l’altura d’una ciutadania (aquesta sí) adulta i madura que fa molt de temps que els va unes quantes passes per davant. Dit d’una altra manera, l’única cosa que podria aturar o ajornar de debò el Procés seria que les formacions que el representen l’acabessin malbaratant a causa de tírries i bregues partidistes. Pel que fa a la resta, a hores d’ara no ens hauria de sorprendre res.
La resta és que la justícia espanyola està segrestada per la política, i que la política està en mans d’una banda de polítics corruptes (o que donen suport a la corrupció) que ideològicament oscil·len entre la dreta del PSOE i l’extrema dreta de Cs i el PP, sense que cap d’ells es mogui ni un mil·límetre d’un nacionalisme espanyolista tan propi del segle XIX com la celebració dels cinquanta anys de Felip VI. Davant d’aquesta allau de caspa immòbil i podrida no queda altra sortida que ser resolutius i pragmàtics. I la decisió del president Torrent és resolutiva i pragmàtica perquè, a aquestes altures de la història, el que no té sentit és col·leccionar més inhabilitacions ni més presos polítics. L’article 155 segueix estant vigent i, fins i tot el dia que formalment deixi d’estar-ho, continuarà penjant com una espasa de Dàmocles damunt de l’autogovern de Catalunya i de la mateixa democràcia. Per això cal, per davant de cap altra consideració, tenir una legislatura eficaç i (si pot ser) completa en la seva duració, que permeti treballar en les polítiques socials i de país, i en la famosa ampliació de la base social de l’independentisme i el republicanisme. La democràcia no s’ajorna, com deia ahir Eduard Pujol, però estampar-se de cap contra un mur de caspa no condueix enlloc.
