Publicitat
Publicitat

‘Cómo se perdió Cataluña’

Ningú vol pertànyer a un estat que cínicament acusa el seu adversari de violar els drets fonamentals de les persones mentre ell ho està fent a la vista de tothom

Com que en un futur no gaire llunyà és previsible una allau de llibres d’història i de literatura sobre aquesta qüestió, avancem ara als futurs autors el títol (el mateix de l’article) i alguns suggeriments de recerca per a les seves monografies. És tot lliure de drets, ens donarem per pagats amb la lectura d’una bibliografia que ja es veu que serà tan amena com la que va donar en el seu moment la pèrdua de Cuba i les Filipines. A continuació els oferim les primeres propostes de treball, extretes d’ahir mateix.

“El referèndum s’ha imposat amb violència”. Aquesta tesi, enunciada ahir tal qual pel president de l’Associació Professional de la Magistratura, Luis Rodríguez, ajudarà molt a explicar la pèrdua de Catalunya per a Espanya. Però és important assenyalar-la perquè no és una sortida de to d’aquest jutge, sinó que és una de les tesis principals de tot l’unionisme i del govern d’Espanya. El referèndum d’autodeterminació és una imposició violenta que s’ha perpetrat trepitjant els drets de les minories. Es tracta d’una fal·làcia extremadament greu i irresponsable, que no diu ningú en tot el món tret dels nacionalistes espanyols. I equivocada, a més, perquè en comptes de servir l’objectiu que es proposa el que fa és reforçar poderosament l’independentisme. Ningú vol pertànyer a un estat que cínicament acusa el seu adversari de violar els drets fonamentals de les persones mentre ell ho està fent a la vista de tothom. I que ho proclama a través dels seus principals dirigents polítics, dels mitjans de comunicació i fins i tot, i això és molt gros, del president de la principal associació de jutges.

No ens diguin que no ho volien fer: estan fent política de terra cremada contra els catalans des del 2004

“Ens obliguen a fer allò que no volíem fer”. Aquest és l’argument predilecte dels maltractadors i abusadors de tot tipus de poder, que en el cas que ens ocupa són els que tanquen webs, intercepten correspondència, suspenen o boicotegen actes públics, identifiquen els ciutadans als seus llocs de treball o a la via pública, o arrenquen cartells en els quals només es llegeix la paraula democràcia, perquè segons ells tot això és delicte. Mai cap d’aquestes coses pot ser delicte en un estat de dret, però en canvi sí que ho és impedir-les, perquè són llibertats ciutadanes essencials. I és molt dubtosament legal intervenir la caixa de la Generalitat i amenaçar amb una suspensió de l’autonomia que ara, gràcies a l’aportació de la innecessària ministra Dolors Montserrat, sabem que pot ser “petita, mitjana o gran”, com les crispetes. Tot plegat repugna qualsevol demòcrata, i no ens diguin que no ho volien fer, perquè estan així, fent política de terra cremada contra els catalans i el seu autogovern, des del 2004 i la cimera de Miravet.

El govern d’Espanya hi és a temps fins al darrer minut, de retirar les mesures repressives i negociar un referèndum acordat. Com que no ho faran, als historiadors i als literats els sobraran arguments per explicar com es va perdre Catalunya. En llibres que molt possiblement seran editats a Barcelona, com a capital que és de l’edició en llengua castellana.

Riure, malgrat tot

Etiquetes