El descrèdit de la justícia
EscriptorNo és que amb la internacionalització del Procés (o de la seva causa judicial) ens hàgim tornat tots de sobte experts en dret penal i dret comparat. És que la interferència de la política en la justícia espanyola (i el seu revers, la judicialització de la política) s’ha convertit en una evidència tan aclaparadora que no se li escapa a cap ciutadà que la vulgui veure. I això explica que matèries en principi àrides i aptes només per als especialistes, com ara el dret, s’hagin convertit en temes de domini públic i de conversa popular. Això pot ser bo o dolent segons qui ho miri, però en tot cas succeeix perquè la ciutadania s’adona que el que fan els jutges i els fiscals incideix directament en els seus interessos. Per exemple, en el seu vot, en el seu dret al vot i en el valor d’aquest vot: uns béns que tothom donava per fet que, en democràcia, eren inqüestionables, indiscutibles.
Ara, però, els veiem perillar i trontollar, grapejats de qualsevol manera per una justícia que no dubta a passar per damunt del valor d’unes eleccions per tal de servir un objectiu polític, és a dir, que l’independentisme i el republicanisme no puguin governar a Catalunya. No tota la justícia, certament: és injust, valgui la redundància, que l’actual situació de col·lapse democràtic a l’estat espanyol faci aparèixer tota la magistratura com a còmplice necessària d’uns poders autoritaris, quan són molts els jutges i els fiscals que fan correctament la seva feina cada dia. Però també és inevitable que aquesta injustícia es produeixi, ja que són els més alts tribunals, el Suprem i l’Audiència Nacional, els que es posen -a través d’uns magistrats concrets- al capdavant d’una estratègia político-judicial que passa per violentar els drets no tan sols de polítics escollits a les urnes sinó també de tots els ciutadans que els han votat.
L’escàndol i el descrèdit per a la justícia que suposen les actuacions de jutges com Llarena o Lamela és tan voluminós que reclama, com dèiem, l’atenció general, més enllà de la dels experts. En el fons és la confirmació d’una sospita antiga: una part del poder judicial espanyol, particularment la seva cúpula, actua com una justícia parcial, d’acord amb el poder polític i al seu servei, en un mercadeig constant de favors mutus (són els partits els que promouen jutges i fiscals a les altes instàncies de l’Estat). Només això explica determinades situacions aberrants, com ara que una organització d’ultradreta com Vox es dediqui a exercir d’acusació particular querellant-se contra Quim Torra pels seus tuits o contra Pablo Iglesias pel seu xalet, i que això formi part de la normalitat, mentre que el president del govern en persona apareix com a M. Rajoy en una llista de polítics corromputs sense que passi absolutament res. Lamentablement no cal haver estudiat res per entendre què està passant amb la justícia espanyola, però no perquè nosaltres siguem molt llestos sinó perquè ells són massa descarats. I el Procés ha servit, almenys i de moment, per posar en evidència aquesta i altres xacres.
