VISCA EL SISTEMA

El tema de Marchena

No tan sols l'espectacular judici no és més que una farsa

Ja és de domini públic, però no és sobrer insistir-hi. La filla del president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, va obtenir recentment una plaça de fiscal per una via insòlita. Tan insòlita que fa tot l'aspecte d'una operació de favoritisme, nepotisme i possible prevaricació. El resum és el següent: just abans de les festes de Nadal del 2017, el BOE va publicar un acord de la comissió permanent del Consell General del Poder Judicial, aleshores presidida per Carlos Lesmes, segons el qual una alumna era donada de baixa de l'Escola Judicial i incorporada a la llista d'aprovats de la promoció següent, com si acabés d'aprovar l'oposició. Se li mantenia així la nota anterior i el dret d'escollir entre la carrera judicial i la fiscal, a pesar que ja havia triat la primera. L'acord preveia dos mesos de termini per recórrer-lo, però ningú hi va presentar recurs perquè la jugada de publicar-lo durant les festes nadalenques va donar el resultat desitjat: ningú se'n va adonar. Es va haver de modificar el nombre de places previstes per a la carrera fiscal, que van passar de 35 a 36, així com la partida pressupostària assignada. Una plaça de jutge va quedar vacant i es va perdre. La directora de l'Escola Judicial va justificar el canvi en un informe ple de cucaveles retòriques. Aquesta directora és Gema Espinosa, esposa del magistrat Pablo Llarena. La beneficiària de la rocambolesca jugada és Sofía Marchena Perea, filla de Manuel Marchena. Aquesta història tan fosca la va fer pública la periodista Elisa Beni a 'Eldiario.es' i l'han recollit aquest diari i altres mitjans. A pesar de la seva gravetat, ningú ha sortit a desmentir-la.

Cap jutge honest i conscient de la importància de la seva tasca voldria continuar exercint-la com si res sense aclarir abans una qüestió que compromet el seu prestigi

Tampoc ningú li discuteix a Marchena la versió dels fets que ha explicat durant mesos en els cercles que ha considerat convenients, segons la qual tot són falsedats i calúmnies del seus enemics. I ningú l'hi discutirà perquè el poder d'aquest home dins la magistratura és de tal magnitud que, quan va renunciar a presidir el Tribunal Suprem després d'haver quedat en evidència pel famós missatge del senador del PP Ignacio Cosidó (que presumia que Marchena era idoni perquè el seu partit controlés pel darrere la sala segona del Suprem), la reacció oficial va consistir a elogiar la “generositat” de Marchena en refusar el càrrec. Però els fets són els que són, i estenen damunt de Manuel Marchena una sospita que no tan sols afecta la seva credibilitat professional, sinó també la seva honorabilitat, perquè és una sospita de corrupció. Cap jutge honest i amb consciència de la importància de la seva tasca voldria continuar exercint-la com si res, sense aclarir abans una qüestió que comprometés el seu prestigi d'una manera tan fonamental. I encara menys el president del tribunal encarregat del judici més transcendental en la història recent d'Espanya. Però és que no tan sols l'espectacular judici no és més que una farsa. També ho són els falsos prestigis construïts a còpia de conspiracions, intercanvis i abusos de poder.