Publicitat
Publicitat

Els intel·lectuals i el dilema nacional

Les bones biografies són tan escasses com valuoses. Espriu, transparent, d’Agustí Pons, és un retrat comprensiu d’una figura literària -l’ésser humà roman al darrere en la penombra- i un relat del procés de canonització i institucionalització d’un escriptor català a la postguerra.

La meva primera lectura, tot i el meu interès. Que poc que en sé del món cultural català. Malgrat haver conegut editors i agents culturals, tot i tenir amics escriptors catalans, reconeixent en les pàgines del llibre una dotzena de persones... m’adono que la cultura en llengua catalana per a mi és la d’un país estranger. És evident que per als espanyols Catalunya és un país desconegut i estranger però, sobretot, ocult. Però aquest és un altre tema, o el mateix de sempre.

La figura de l’escriptor Salvador Espriu és impossible avui. És una figura d’escriptor pròpia d’un temps en què existien literatures nacionals, una creació europea que es va anar extingint amb l’evolució de la Unió Europea i dels estats nació, i que en les últimes dècades ha vist com se n’accelerava la desaparició. Avui hi ha el mercat i les seves novetats. Potser Catalunya és una excepció, momentània, a aquesta desaparició de les literatures nacionals, a causa del procés de mobilització nacional que viu.

La biografia d’Espriu de Pons reflecteix com l’obra i l’escriptor són utilitzats per construir i afirmar identitat nacional i, també, com l’escriptor es val d’això per instituir-se, i com la seva obra és rebuda per un públic que busca identificació. Sota el franquisme, a Catalunya -de manera semblant a Galícia, i imagino que a Euskadi-, aquesta tasca de construcció nacional la feien agents que servien a dues línies polítiques diferents: els catalanistes i els comunistes. Crear o recrear una cultura sense un estat propi i contra un estat existent condiciona la creació mateixa i la seva valoració. A Catalunya aquesta contradicció entre l’autonomia de la literatura, el seu valor en si, i la seva utilitat social, nacional, la van personificar Espriu i Pla.

En la mateixa època també a l’Espanya castellana es dóna una contradicció ideològica entre la literatura oficial, de Pemán a Dámaso, i el cànon de l’oposició antifranquista, de Lorca i Valle a Alberti i Blas de Otero. No obstant això, les contradiccions que es donen en una societat negada multipliquen la creativitat. El creuament de conflictivitats entre esquerra i dreta, catalanisme i espanyolisme, català i castellà, sumades a una ciutat amb tradició cultural com Barcelona, fan que la cultura catalana tingui una densitat molt superior a la castellana d’aquests anys, tot i que aquesta comptava amb el suport i els mitjans d’un estat propi. O, potser, per això mateix.

Espriu, amb els seus matisos i èpoques diferents, és una figura que uneix la nació catalana i l’antifranquisme, és a dir, l’esquerra comunista. El PSUC, el comunisme espanyol a Catalunya o de Catalunya, era bona part del fonament de la nació catalana que reivindicava i havia reconegut en Espriu una representació d’aquesta nació. És interessant preguntar-se on estaria Espriu avui.

Al llarg del segle XX hi va haver diàlegs entre intel·lectuals catalans i castellans, el de Maragall i Unamuno és el més trist i descoratjador, però durant la II República i en la postguerra n’hi va haver intents més seriosos. Espriu els va conèixer i hi va participar. Una obra seva, La pell de brau, va ser un símbol que expressava aquesta recerca de diàleg. Sens dubte, això el va fer interessant per al PSUC. I tornem a preguntar-nos on estaria Espriu avui.

Potser la resposta és molt simple. Sota el franquisme, ni els catalanistes ni els comunistes tenien un estat que consideressin seu, però des dels pactes de la Transició el PCE va considerar que aquest estat ja era el seu i que els canvis socials que desitjava es podien produir allà dins. Per a Espriu, concretament, aquest encaix mai va ser completament satisfactori, però també el catalanisme va negociar un encaix en aquest estat, encara que sempre va mantenir una reticència última al Regne d’Espanya, que no reconeixia ni reconeix la continuïtat amb la Corona d’Aragó.

Però des d’aleshores sabem que han passat coses en la política i en la vida social. On no han passat és en el camp de la cultura i en el món dels intel·lectuals, o potser sí, però es manifesten en forma d’absència. No hi ha cap diàleg ni reconeixement entre els escriptors i intel·lectuals castellans que s’identifiquen amb l’estat existent i els escriptors i intel·lectuals en llengua catalana. En el debat nacional d’aquests últims sis anys, quan el conjunt de la societat catalana s’ha sentit humiliada i sotmesa, l’únic que hi ha hagut per part de la intel·lectualitat espanyola han sigut dos manifestos: en un es demanava l’ocupació per la força si fos necessària per imposar la sentència del TC i les ordres del govern, i en l’altre s’expressaven desitjos d’amistat i s’afirmava que els catalans eren estimats a Espanya. Hi va haver signants del segon manifest que també havien signat el primer. Hi ha amors que maten. Per la seva banda, el món cultural en llengua catalana va trencar tots els ponts i se sent capaç d’existir fora de la tutela del Regne d’Espanya, esperant la seva República.

Catalunya, com a país, és tractat amb equanimitat a l’estat espanyol? Reben els catalans la consideració i el respecte que mereixen? Se’ls reconeix la seva llengua i la seva cultura? La seva llengua té un estat al darrere que la protegeixi i la senti com a pròpia? Si no és així, ¿hi ha perspectives que això hagi de canviar? Sempre hi haurà opinions i matisos, però, mirant enrere, crec que aquells militants del PSUC que volien un estat que fos seu s’identifiquen avui amb l’existent, en la idea que un dia podrà millorar, i crec que Salvador Espriu no pensaria així. Estic segur que conservaria els seus matisos, la seva obertura a altres llengües i cultures, però que estaria entestat a garantir l’existència de la nació catalana amb un estat propi. M’equivoco?

Riure, malgrat tot