L'apocalipsi antipàtica

Fa dies que noto que estic més seca, més cínica, més dura i alhora més sensible que mai. Però si he de dir la veritat, també he observat que no sóc l'única a qui li passa: alguna gent amb qui em relaciono (coneguda i desconeguda) també reacciona d'una manera semblant al mínim contratemps. Em fa la sensació que l'ambient apocalíptic en què vivim cada dia se'ns ha posat sota la pell. M'explico. Des de fa molt temps ja, un dels primers missatges que ens arriba cada matí, molt abans de fer el primer cafè, és que estem immersos en una profunda crisi: una crisi que ha arribat i sembla que no té cap intenció de marxar. És un desgavell que nosaltres, les personetes que fem el que bonament podem, no aconseguirem solucionar. Però no només això. Les personetes que fem el que bonament podem no sabem ni interpretar el que està passant realment, i per tant, no entenem res, i quan les personetes no entenen res, el primer que fan és tenir por. I quan la por se't posa dins el cos, ja l'has espifiat. Perquè no oblidem que, a banda d'aquesta enorme crisi mundial que qui sap on ens portarà, cada un de nosaltres, cada personeta que fa el que bonament pot, té una vida farcideta d'altres problemes, angoixes, neguits, preocupacions, expectatives, tensions, somnis, esperances i un llarg etcètera que no tenen res a veure amb la maleïda crisi que sembla que rebentarà el món el dia més impensat.

I com que jo només sóc una personeta que faig el que bonament puc, em fa una angúnia indescriptible veure com la por, la ignorància i la ràbia se m'han posat dins les venes i són més ràpides que jo. No vull ser antipàtica i desagradable només perquè tinc por, perquè aleshores a tot plegat hi he de sumar la mala consciència… I què voleu que us digui! Jo només sóc una personeta que fa el que bonament pot.