Mac, Mec, Mic

Fa uns dies vaig conèixer en Mic, un homenet de drap, ataronjat, amb un nas gros i vermell, un somriure dibuixat a la cara i un melic que és el centre del món per a milions de criatures. M'acompanyaven una desena de nens i nenes d'entre 2 i 4 anys que havien vingut de diferents punts de Catalunya per saludar, en persona/drap el seu amic Mic. L'experiència va ser formidable, la veritat. Jo vaig poder entrevistar en Mic i ells el van poder tocar, besar, abraçar i fer-li preguntes d'aquelles que només saben fer els nens i les nenes que encara no arriben al pot de les galetes.

De tot plegat, el que més em va al·lucinar va ser que els nens i nenes que hi havia davant del Mic no van veure en cap moment les dues noies que li mouen els braços, les cames, el cap i li donen veu i ànima. Elles eren allà darrere, dues titellaires vestides de carrer, fent la seva feina sense cap mena d'intenció d'amagar-se o camuflar-se. El feien gesticular i moure's i parlar per donar vida a un ninot que ara mateix vindria a ser el Boss dels més petits. Jo, atemorida que els nens descobrissin el secret, els pregunto: però, com us ho feu perquè els nens no us vegin? I elles, tranquil·les com dues mares de família nombrosa, em contesten que els nens no les veuen mai perquè només tenen ulls per al Mic, aquell homenet que esmorza amb ells i els acompanya al llit i al cotxe i quan fan les banyeres.

I és aleshores quan em pregunto en quin moment les persones comencem a veure els fils de la vida. Quan som conscients dels titellaires que hi ha, sempre, al darrere? Quan deixem de mirar per passar a veure? Quan ens resistim a creure en l'impossible? Quan s'esgota la nostra capacitat per sorprendre'ns i deixar-nos portar? I el més inquietant, quants fils ens queden encara per descobrir? I si poguéssim triar, voldríem descobrir-los?