Publicitat
Publicitat

El paisatge va ser assassinat al capvespre

Potser vostè ha llegit a la pàgina 5 del diari d’avui que el professor Francesco Vallerani fa servir els termes trauma i depressió per descriure els possibles efectes que els canvis paisatgístics sobtats poden tenir sobre les persones. I potser li ha semblat exagerat. En aquest article miraré de donar-ne un exemple, i sí, faré una mica de trampa, però no gaire. El cas de què parlaré és fictici, literari, ho admeto, però és evident que prové de l’experiència viscuda per un escriptor i que per tant és susceptible de correspondre’s en alguna mesura amb l’experiència d’altres persones en la vida real. De fet, precisament això és el que l’escriptor en qüestió volia denunciar.

Que el paisatge és memòria històrica i que aquesta memòria s’ha de protegir ha estat sobretot un discurs de certes esquerres (no de totes) que, en la seva condició de protectores dels perdedors de la història, han volgut mantenir dempeus els testimonis, sobretot urbans, de la vida dels oprimits. I dins d’aquestes esquerres, un dels que més va fer per convertir aquesta idea en hegemònica va ser Manuel Vázquez Montalbán, que va mirar de popularitzar-la mitjançant un vehicle de la literatura precisament popular: la novel·la negra.

Parlo, esclar, de la sèrie Carvalho. Els carvalhos expressen, entre altres coses, la cultura del desencant, de ressonàncies encara ben actuals: la Transició no va comportar una ruptura democràtica i moral, sinó un oblit anestèsic que va respectar diverses injustícies. Entre elles, les que afectaven la classe treballadora, que no només va veure perpetuada la seva explotació, sinó que a sobre va haver d’assistir a l’esborrament dels paisatges urbans que sustentaven la seva memòria. I, en aquest capítol particular, Montalbán, com és sabut, es fixava sobretot en el Barri Xino de Barcelona, i en el missatge que, des del seu punt de vista, les piconadores pre i post olímpiques han donat als habitants d’aquella part de la ciutat: també ara el progrés us passarà per sobre, perquè sanejar Barcelona significa deixar irreconeixibles els carrers i les places on us vau criar.

Els estudiosos de la matèria diuen que els canvis en les matrius paisatgístiques donen canvis en les matrius literàries. I, efectivament, el tema de la importància del paisatge urbà condiciona tota la sèrie Carvalho. Una de les entregues que més s’hi centren és El delantero centro fue asesinado al atardecer. En aquesta novel·la del 1989 el crim promès al títol sembla que no ha d’acabar arribant mai, i tot condueix a una altra violència, la que s’exerceix sobre un Raval que, víctima dels tripijocs urbanístics d’una burgesia culpable, cada cop va quedant més reduït a la condició de record evanescent de si mateix. De resultes d’això, el mateix detectiu, que va créixer al barri, se sent com un supervivent precari, insegur i inestable en un escenari del qual van desapareixent els seus punts de referència. I en un gir de gran importància simbòlica dins tota la sèrie Carvalho, Bromuro, l’informador de confiança del detectiu, mor, o més que morir, s’apaga, es difumina igual que es difumina el seu vincle amb una ciutat que se li ha tornat opaca i de la qual ja no pot treure cap informació. I encara hi ha algun altre personatge que arriba buscant les pistes del seu passat en la ciutat, i que en no trobar-les entra en un procés imparable de degradació. Però no és una crítica per la crítica, i hi ha excepcions: en un passatge d’una altra entrega de la sèrie, Los pájaros de Bangkok (1983), el detectiu celebra les obres que s’han fet a la plaça del Pedró, la reconstrucció de la qual li restitueix “ la geometría de su infancia ”.

Carvalho descobreix en la ciutat actual un passat amagat que revela fragments de memòria individual i col·lectiva, i que li permet contemplar l’urbs sota una nova llum. El detectiu és, doncs, l’“arqueòleg de la metròpoli moderna” que reclamava el filòsof Walter Benjamin: referent habitual quan es parla de la descodificació del paisatge urbà, Benjamin va alertar que tot document de la civilització és alhora un document de barbàrie, en tant que és l’expressió d’una relació de dominació. També les ciutats. També Barcelona, diria Montalbán. I també la cuina, esclar, que, com diu Carvalho, al capdavall no és més que “ enmascarar cadáveres para comérselos con la ética y la estética a salvo ”. Però ja sabem que aquesta forma de cultura era l’única que el detectiu no hauria volgut cremar.

Pot ser que no estiguem del tot d’acord amb Benjamin o amb Montalbán. És igual. No cal ser d’esquerres ni combregar amb les fonts marxistes de què bevien tots dos autors per estar d’acord que, tal com diu Benedetta Castiglioni a la pàgina 8 del diari d’avui, és important educar la pròpia mirada en la lectura del paisatge urbà. Darrere de la seva aparença incontestable s’hi amaguen moltes coses, algunes de les quals tenen a veure amb la nostra memòria i amb la nostra consciència i, per tant, en última instància, també amb la nostra actitud política, i amb la nostra identitat.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT