Publicitat
Publicitat

L’olfacte ofensiu de Suárez planta cara a un Eibar combatiu

Els bascos desactiven el joc d’un Barça tou en defensa durant bona part d’un partit en què l’equip de Luis Enrique es limita a complir l’expedient

Luis Suárez té la capacitat de jugar als millors equips del món, marcar tants gols com els màxims golejadors i comportar-se com el jugador més dur d’un equip amateur. L’uruguaià, tot cor, va encarregar-se, amb l’ajuda puntual de Neymar, de parar els peus d’un Eibar cada cop més seriós i còmode als grans escenaris. Suárez, just l’any que celebrava el seu primer any jugant al Barça, sap agradar al Camp Nou, donant-ho tot, però, per moments, sembla el davanter centre de l’Eibar dels anys 80, deixant anar els colzes, protestant-ho tot. Sense l’uruguaià, autor del seu segon hat trick de blaugrana, l’Eibar hauria pogut somiar a puntuar, però va acabar derrotat (3-1). L’equip continua sobrevivint a la baixa de Messi i Iniesta. Ja falta menys per al seu retorn, per sort.

L’argentí, elegant a la llotja, no podia deixar de mirar-s’ho tot amb cara de preocupació, fent una ganyota, mossegant-se els llavis. Maleint la lesió que pateix i que no el deixava actuar com un superheroi, estripant-se la camisa que portava, per mostrar la samarreta del Barça i saltar a la gespa per salvar els seus companys. L’equip de Luis Enrique va per camins foscos, plens de paranys, sense gaires fars per il·luminar-se, i el primer temps va ser fluix: es va jugar tal com volien els bascos. L’Eibar va entendre que calia aïllar Neymar, va ocupar els espais entre línies i va deixar el Barça orfe de joc i d’alegria. Tou en defensa -per tercer cop consecutiu el rival va marcar primer a l’estadi-, el tricampió es dedica a sobreviure en espera del retorn de Messi i d’un Iniesta que finalment no va entrar a la convocatòria, malgrat que ja s’entrena al mateix ritme dels seus companys.

El Barça, sense fer gaires rotacions just abans del partit de la Copa, va enllestir la feina, però durant bona part del partit no aconseguia deixar de ser un croquis. Era una idea del que volia ser, i no trobava la manera de convertir en accions tangibles aquesta idea. L’Eibar, en canvi, instal·lat còmodament en defensa, anava traient de polleguera Neymar, que més d’un cop va tirar-se a la piscina i més d’un cop va rebre faltes no assenyalades per Del Cerro Grande, i un Suárez capaç de marcar l’empat amb un imponent cop de cap, i jugar-se la vermella deixant anar els colzes.

Rakitic, a diferència del partit de Boríssov, no va aconseguir ser l’enllaç entre el mig del camp i la davantera, i això provocava que fos Sergio Busquets qui intentés arribar a tot arreu. Va ser ell qui va iniciar la jugada de l’empat amb una assistència deliciosa a Sandro, que va posar la pilota al cap de Suárez. Busquets, omnipresent, entenia millor el partit que Mascherano, molt pendent d’ajudar els centrals ara que Sergi Roberto també és baixa. La seva assistència a Sandro, però, va ser protestada per l’Eibar, ja que el canari estava en fora de joc.

L’Eibar, l’equip més modest de Primera, que la temporada passada va perdre la categoria precisament per culpa d’un empat del Deportivo al Camp Nou -va salvar la plaça als despatxos pels problemes de l’Elx-, va aconseguir que el Barça fos un grup de bons jugadors, però no fos el que eren ells: un conjunt compacte. Les contres basques, verticals, sempre van ser punyals que ferien una defensa incapaç de deixar de rebre gols. Bartra va evitar un gol, però també va perdre aquella pilota que va acabar amb el gol de Borja Bastón als 11 minuts de joc i va ser substituït per Mathieu. Després, el Barça va marcar quan va saber unir en una sola frase el nom de jugadors importants, però va sentir-se profundament incòmode. Les jugades de tiralínies dels dos gols, una poc després del gol basc i l’altra a l’inici del segon temps, van ser excepcions. Sandro, substituït per Munir, va aparèixer poc, però va donar una assistència.

A la segona part, el Barça va fer un pas endavant, però l’Eibar mai va abaixar la mirada. Neymar va ser, de nou, el blanc de les ires dels rivals, escalfats per les petites provocacions d’un brasiler capaç de fer les millors jugades, com aquella de l’assistència a Suárez en la jugada del 2-1, però també de convertir-se en un dimoni quan parla a cau d’orella dels rivals i l’àrbitre no mira. L’equip més petit va aguantar viu a l’estadi del club més gran, i entre tantes picabaralles va estar a punt de donar un ensurt. A més, Mascherano va perdre els papers i es va fer expulsar just abans del tercer gol de Suárez, amb assistència, esclar, de Neymar. Un gol per celebrar el primer any gaudint amb el caràcter competitiu de l’uruguaià.

Històries de superació esportiva