Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA DELS JOCS

Ralph Rose i la bandera que no respectava la monarquia

Els Jocs de Londres del 1908 van ser els primers amb una desfilada de banderes

Els Jocs de Londres del 1908 van ser els primers amb una desfilada de banderes. La idea havia nascut als coneguts com a Jocs Intercalats del 1906, una competició ideada per satisfer els grecs, que s’havien pensat que ells serien sempre la seu dels Jocs i veien com el pastís se’l repartien els altres. Aquest invent que no va funcionar, els Jocs Intercalats, van ser els primers amb la desfilada dels atletes amb els respectius comitès nacionals. Però fer desfilar banderes no era tan bona idea com semblava. Ja aquell 1906 l’irlandès Peter O’Connor, obligat a competir com a britànic -Irlanda encara no era independent-, va celebrar la seva plata en el salt de llargada amb una bandera irlandesa, la coneguda com a Erin Go Bragh.

Els britànics, doncs, van decidir vigilar els irlandesos a la desfilada del 1908, a Londres, ja que desfilaven davant del rei i no es podien permetre un espectacle similar. Però els britànics no podien controlar els nord-americans d’origen irlandès. La convocatòria dels Estats Units estava plena d’esportistes amb família irlandesa i l’abanderat, el llançador de pes Ralph Rose, n’era un. Californià de naixement, era un gegant de gairebé dos metres d’alçada i 150 kg. Durant la primera dècada del XX va batre el rècord mundial de llançament de pes i va guanyar l’or ja als Jocs del 1904.

El 1908, convertit en una estrella, va rebre l’honor de ser abanderat, però en desfilar davant del rei Eduard VII no va seguir les ordres rebudes. La tradició manava que en passar per davant de la llotja calia abaixar la bandera i deixar-la en posició horitzontal. Però Rose la va mantenir ben alta, vertical. Els britànics van presentar una queixa i, segons explicaria anys més tard Martin Sheridan, un altre esportista dels Estats Units amb sang irlandesa, la resposta va ser que “aquesta bandera no se sotmet davant de cap rei”. L’antiga colònia seguia burxant els britànics, però aquests s’haurien revenjat, segons es van queixar després els nord-americans, amb arbitratges dubtosos durant els Jocs. Rose, però, va guanyar la medalla d’or. I el 1912 sumaria un tercer or a Estocolm, però el va aconseguir en el llançament de pes amb dues mans. Ha sigut l’únic cop que aquesta disciplina ha sigut olímpica: calia fer un llançament amb cada mà i guanyava qui sumava més metres acumulant els dos llançaments.

Rose, el gegant rebel, va morir jove, amb 27 anys, de febre tifoide.

Històries de superació esportiva