Cap d’esportsEl Barça lluita la major part del temps contra ell mateix. Contra el record del que va ser i els somnis sobre el que podria arribar a ser. I en aquest exercici, el present sol sortir derrotat. Mai estem del tot contents. Tothom recorda l’exuberància del Barça més poètic, estètic i romàntic de tots els temps. I com que mig equip és el mateix, ens estirem els cabells imaginant com podríem jugar. El present és el gran damnificat sempre. Segurament cal acceptar que mai més es jugarà com abans sense lapidar l’equip. Ara, també cal demanar que es treballi fort i es millori, sense treure mèrits a la feina feta.
El Barça ha rebut millors crítiques per la seva actuació a Manchester a la premsa anglesa que no pas a la catalana. Al Regne Unit, l’equip blaugrana continua enamorant. Els analistes destaquen que el joc ha evolucionat, però queden meravellats amb les llargues possessions de pilota. Ara, també és just recordar que la premsa tendeix a centrar les anàlisis en els equips locals i, per això, ha rebut més crítiques l’entrenador xilè Manuel Pellegrini que lloances el Barça. Per haver traït els seus discursos ambiciosos, per la seva insistència en Demichelis, per la seva incapacitat d’acceptar la derrota, per no voler disputar la possessió. Si Pellegrini va criticar l’àrbitre, la premsa l’ha crucificat a ell.
Amb un rival que es traeix a ell mateix, el Barça queda exposat a la lluita contra els seus dubtes i els seus somnis. Martino i l’equip treballen per tenir un discurs oficial. De fet, tot el club busca un discurs oficial. Bartomeu està treballant d’una manera incansable per fer més amable un club crispat i se’n surt molt bé. Però tothom sap que, en el fons, la sort dels presidents sol dependre de la pilota. I sobre la gespa Martino treballa per trobar l’equilibri entre els egos dels jugadors i la pressió de l’entorn.
Manchester no va veure un Barça d’aquells que enamoren però va veure un Barça que tenia un pla. La possessió ja no serveix per mossegar el rival, però serveix per deixar-lo sense arguments. Martino avança i guanya totes les comparacions amb el passat recent. És a dir, les comparacions contra el Barça del novembre. Ell sap que les perd totes amb el Barça de fa dos anys, però també sap que les regles del joc han canviat. Negar el mèrit del triomf en un estadi on pocs guanyen seria injust. El Barça sol patir a Anglaterra (només cal recordar els últims partits als camps de Londres) i en els partits d’anada de les eliminatòries fora de casa. La prova s’ha superat amb nota si ens movem dins d’un paràmetre de competició europea. Dins de marcs internacionals.
Ara, dins d’un marc barcelonista, queda la sensació que s’hauria pogut fer millor. El partit de Manchester desprèn optimisme. No pel joc, ni pel resultat. Desprèn optimisme per la sensació que s’avança i que Martino de mica en mica troba el seu discurs. Un discurs, un full de ruta, en què la clau és l’equilibri entre l’estil i la prudència. Un discurs en què homes com Pedro o Marc Bartra no surten ben parats en els partits importants, però que permet que el Barça continuï enamorant a Anglaterra. Aquesta és una etapa, un pas més. Si és així, sento optimisme. Ara, si aquest és el pla final, dubtaré entre veure el got mig ple o mig buit. Coses del barcelonisme.
