Del realisme a la venjança

CÀSTIG. Hi ha certa demanda de fer neteja entre la classe política independentista. Alguns ho demanen, des del “realisme”, per estalviar més tràngols judicials als implicats, o per impedir que aquests tràngols distorsionin el nou curs polític. Però abunden els que, emparant-se en una altra mena de realisme, demanen dimissions com a càstig afegit per als responsables d’un projecte polític embarrancat. Aquests inquisidors, alguns catalaníssims, estan molt emprenyats perquè esperaven que el càstig l’infligissin els electors, cosa que evidentment no ha passat. I en una democràcia sempre fa lleig que els jutges, o els mitjans de comunicació, o els poders fàctics, hagin de corregir els votants. Però no estem parlant d’una democràcia normal, sinó de l’estat espanyol.

REVENJA. Jo crec que, a dreta llei, els que haurien de plegar són tots els monarques, ministres, líders polítics, jutges, periodistes, banquers, empresaris escumosos, dirigents patronals i entitats civils fantasmagòriques que han atiat l’odi, l’agressió i la revenja cap als representants de les institucions catalanes. Tots els que han contribuït a fer que Oriol Junqueras o Jordi Sànchez siguin tractats com terroristes, els que han arruïnat vides i il·lusions legítimes, els que han liquidat l’autonomia per la força, els que han atemorit alcaldes i regidors, mestres i bombers, mossos i funcionaris. Els que ens han atonyinat i humiliat, i els que després han justificat la humiliació. Els que encara ara, a Catalunya mateix, exculpen els botxins i acusen els agredits de l’1 d’octubre, fins i tot el noi que va perdre-hi un ull, d’haver fet caure el turisme. Tots aquests mereixerien estar a la paperera de la història.

INTEL·LIGÈNCIA. I si no hi són és perquè, malgrat perdre les eleccions, han guanyat aquesta partida. De fet, no l’han guanyada ells, sinó les togues i els uniformes, el milions de la banca i les portades dels diaris, els fons reservats i l’imperi de la por. Sovint se’ns diu que hem infravalorat l’estat espanyol i la seva intel·ligència. Ja em perdonaran, però si es tracta de gastar diners i de repartir cops de porra, no fa falta intel·ligència: fan falta diners i porres. I pocs escrúpols. I recordem que ni així han aconseguit impedir una nova majoria absoluta independentista. ¿S’imaginen on seríem, si el Procés hagués tingut al darrere, a part dels votants, el suport de les elits financeres i un cos policial disposat a actuar de forma diligent? No ens deixem enganyar. Aquí no ha guanyat qui té raó, ni tampoc el més intel·ligent. Ha guanyat qui té la força i qui no ha tingut por d’utilitzar-la.

EXEMPLE. Dit això, que a Espanya no plegui ningú, per inútil o per delinqüent que sigui, no hauria de ser un exemple a seguir per als independentistes. Si l’ideal de la República ha de continuar viu, potser sí que l’ha de defensar gent amb la mirada neta, la motxilla buida, el cap clar i les il·lusions intactes. Molts, encara que hi posem humor, estem trasbalsats pel desconcert, per la ràbia i per la tristesa; ens costa transmetre vibracions positives. I acolliríem de bon grat noves idees, noves paraules, de gent que hagi metabolitzat tota la indignació però conservi la dosi justa de fe, per dir-nos com aprofitar les eines que ens resten i com preparar-nos per a una segona oportunitat.

Etiquetes