Votar ‘no’ a Felip VI

CORONA. Qui consideri inacceptable tot escenari que no impliqui la independència total i immediata, potser és millor que no continuï llegint. Qui cregui que cal aprofitar totes les esquerdes i totes les oportunitats per avançar, en canvi, potser trobarà en aquestes línies alguna idea aprofitable. Perquè ara, certament, la defensa contrària té una esquerda, i això per al sobiranisme és una oportunitat. L’esquerda és, evidentment, la monarquia, molt tocada pels escàndols de corrupció del rei emèrit, que fa recaure serioses sospites sobre l’actual monarca. L’exrei Joan Carles no és només el penúltim titular d’una dinastia de tres segles que encarna la unitat d’Espanya. També és -perquè així ho ha volgut la seva cort d’aduladors- la cara de la transició espanyola, l’artífex de l’anomenat règim del 78. Tot el que això tenia de bo fa una dècada, ara té un desagradable regust de ranci. Tot el que monàrquics o juancarlistas de dreta i esquerra van encobrir o ignorar, teòricament pel bé de la democràcia espanyola, ha esdevingut un llegat impossible d’assumir. Gràcies sobretot a la bona feina de la premsa estrangera sabem que el llegat de Joan Carles -inclòs el seu dubtós paper el 23-F-és un llast per al seu hereu i per al conjunt del sistema polític espanyol.

FELIP. Però la cosa es posa interessant si centrem el focus en Catalunya. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar l’altíssim rebuig que desperta la monarquia a casa nostra; hi ha un republicanisme molt majoritari que aplega bàsicament independentistes i federals, cadascun amb una bandera diferent, però amb un adversari comú. I a més, a Catalunya el rebuig no es limita a la figura del rei emèrit, sinó que s’estén a l’actual monarca, pel seu lamentable paper de valedor de la repressió de l’1 d’Octubre. Molts independentistes poden afirmar, amb raó, que el problema entre Catalunya i Espanya no depèn de la forma d’estat. Però també és cert que la caiguda de la monarquia suposaria un afebliment objectiu del règim actual, en bona part heretat del franquisme; i que l’adveniment d’una república faria indispensable l’obertura d’un procés constituent, que no podria fonamentar-se en els consensos extingits de 1978 (quan l’independentisme era residual), sinó en una nova correlació de forces. Sabem que la Constitució actual és un mur infranquejable; una nova Constitució no és garantia de res, però seria absurd renunciar a les possibilitats que pot oferir.

REFERÈNDUM. Encara que la monarquia comença a ser qüestionada obertament per Podem i per les esquerres perifèriques, és molt difícil que l’establishment espanyol permeti un referèndum a Espanya; el més probable és que es formi un cordó sanitari entorn de la figura de Felip VI. Però a Catalunya, un referèndum sobre la monarquia tindria un suport incontestable. Hauria d’esquivar, segur, moltes traves legals. No sé si el podria convocar el Govern basant-se en les restes de la llei de consultes, o bé els municipis, o potser comitès ciutadans estructurats a l’entorn d’Òmnium amb el suport de partits, sindicats i altres entitats. En qualsevol dels casos podria esdevenir una demostració popular massiva. Els comuns (i una part del PSC) tindrien veritables problemes per oposar-s’hi. Des d’una part molt important de l’Estat -i més concretament des del País Valencià i les Illes- seria una iniciativa acollida amb simpatia, però demonitzada per la ultradreta (és a dir, un win-win ). Des d’una lògica independentista, suposaria donar un cop moral al cap simbòlic de l’estat repressor i potser contribuir a un canvi de cicle. No és la solució, però pot ser un victòria tàctica. D’aquestes també en necessitem.