Mentre aquí debatem
PeriodistaDIFERÈNCIES. Ara mateix, a Catalunya, PP i Ciutadans estan pensant en la política espanyola, mentre que el PSC i els comuns miren de refer-se d’uns resultats depriments. Els únics que estan actius i neguitosos, per la força dels fets, són els partits sobiranistes, obligats a gestionar una victòria meritòria però complicada. Ho han de fer, tot i les ferides obertes, les malfiances, els lideratges escapçats, perquè retenir la Generalitat és la seva única esperança de redreçament. Però parlant amb uns i altres queda clar que les diferències són importants i abasten el to general de la legislatura que comença. Si és que comença, perquè ni tan sols això es pot donar per segur.
NORMALITAT. La primera dificultat és l’atomització de la majoria. Ja va ser prou difícil negociar en el mandat anterior. Ara la CUP ja no és tan decisiva, almenys per a la investidura. Però la batalla interna de l’independentisme l’ha guanyat una llista heterogènia, amb el lideratge repartit entre Brussel·les i Barcelona, i sense que estigui clar quin paper hi ha de jugar el PDECat -que, per cert, és propietari de la marca Junts per Catalunya-. ERC, que ha paït malament una derrota inesperada, no vol que els exconvergents treguin profit d’un resultat atribuïble a una promesa de difícil compliment -el retorn del president Puigdemont-. I, a més, voldrien un govern fort, que recuperi forces, eixampli la base, dialogui amb els comuns i prepari les pròximes batalles. En això hi està d’acord una part de Junts per Catalunya. Però l’entorn de Puigdemont -i això inclou el conseller Comín, que comparteix exili a Brussel·les- no vol que un retorn a la “normalitat” els condemni a un exili indefinit. El seu argument és que en la situació actual el futur Govern continuarà estant intervingut i que per tant no convé una pausa, sinó aprofitar l’impuls de la victòria del 21-D per desafiar l’Estat i forçar-lo a negociar.
FALCONS. El cas és que, mentre es produeix aquesta discussió a Barcelona i a Brussel·les, el destí de la legislatura es pot estar decidint a Madrid. Després d’encimbellar Inés Arrimadas la nit electoral, els poders espanyols ja han assumit que les eleccions del 155 no han resolt ni han normalitzat res. Ans al contrari: han demostrat que no hi ha erosió electoral de l’independentisme. Els catalans han tornat a votar malament. Tot Europa ho ha vist. Per tant, els falcons de l’economia, la judicatura i la premsa espanyola estan pressionant per desestabilitzar la situació catalana. També hi ajuda el fet que, mentre l’esquerra espanyola està endormiscada, PP i Ciutadans competeixen ferotgement per la bandera de l’espanyolisme més exasperat. Per tant, es pot donar la curiosa paradoxa que el sobiranisme s’autorecepti un període de calma i reflexió, però l’Estat hi oposi una renovada ofensiva política, econòmica i judicial. Com si les eleccions no haguessin tingut lloc. Què es pot fer, en aquest cas? Per la via ordinària -política, institucional- no gaire res. És per això, entre altres coses, que alguns creiem que Catalunya ha de tenir el seu propi estat.
