CRÒNICA

Baloo (amb llaç groc) surt a totes les fotos

Els guarniments de la festa major de Gràcia celebren la vida

L’any passat aquesta crònica sobre els carrers engalanats de Gràcia no va aparèixer publicada. La vaig escriure el dijous 17 d’agost al migdia, poca estona abans d’allò que va capgirar-ho tot. Recordo la Revolució Russa, La Història Interminable, King Kong i Els Caçafantasmes. Una edició molt cinematogràfica. La festa major de Gràcia va quedar marcada per aquell inici tràgic que va escapçar l’alegria de tothom. Enguany, amb la vista posada en la commemoració del primer any del 17-A, el barri vol donar la talla, fer reverberar la seva mítica festa, el sentit lúdic que sempre l’ha tenyit i els sons de reivindicació i de compromís cívic que porta incrustats a l’ADN.

Dos dels carrers més luxosos, Ciudad Real i Progrés, són tal vegada els que conjuguen amb més eloqüència la duplicitat de mirades. I tots dos ho fan altre cop des del cinema! A Ciudad Real s’endinsen en el fascinant esperit del gran Hayao Miyazaki, mag japonès del cinema d’animació. Hi ha els seus personatges més estimats: Chihiro, Ponyo, Kiki, el Gatbús, el drac de La princesa Mononoke i Totoro, esclar, aquell esperit del bosc amb bon cor i mirada serena. A les banderoles que pengen del sostre hi veiem alguns dels valors que el cinema de Miyazaki propaga i que és bo escampar als quatre vents: imaginació i pacifisme. A l’escenari de les actuacions, al costat d’una foto de Porco Rosso, una sentència més clara impossible: “Millor ser porc que feixista”.

De la selva als déus grecs

¿Voleu imatge més diàfana, més reveladora del compromís amb el present, que la del simpatiquíssim os Baloo amb un llacet groc? Passa al carrer Progrés, que recrea amb mestria El llibre de la selva de Disney i injecta als seus personatges una força expressiva descomunal. Així ho testimonien les dues entrades al carrer, amb el ferotge tigre Shere Khan i el marxós Rei Louie, aquell que demana a Mowgli el secret del foc, saludant els visitants. “El Baloo surt a totes les fotos”, exclama un passejant. En efecte, és l’any de la selva, del seu ritme endimoniat, de la recerca d’allò més vital, més essencial, allò que et fa oblidar tota preocupació.

El poble d’alta muntanya de la travessia de Sant Antoni l’any passat va guanyar el primer premi, però va quedar deslluït perquè l’ànim també ho estava. Aquest any s’han llançat a l’hedonisme, a la barreja d’èpoques i d’estils. El guarniment Olimp 54 viatja alhora a la vella Grècia dels déus mitològics i a la disbauxa de l’Studio 54. Així, amb aquest esperit, una estàtua grega aguanta una bola de discoteca. A Verdi han viatjat un pèl més endavant però amb una ànsia semblant de celebrar la vida. A Ave Verdi! el déu Bacus, empatxat de vi, engatat perenne, amb el nas vermell de tant mamar, dona la benvinguda repapat al seu sofà. L’olor de vi i d’altres alcohols escaldufats no és attrezzo. Dues muralles majestuoses falquen l’adornament i incomptables gotims de raïm pengen del sostre. És ben curiós, per cert, segur que revelador, assistir a la repetició d’aquest motiu fruiter i vinícola al llarg del recorregut per Gràcia.

Tornem a trobar raïm al celler del carrer Fraternitat, on talment camines dins d’una bota de vi gegant, i també a Els Sons Rurals del carrer Llibertat, al costat dels xoriços, els pernils i les llonganisses que pengen del cel, de la cort de porcs, la granja de les oques i el corral dels galls. “Et fan fora del barri, organitza la teva ràbia”, diu una pintada no gens dissimulada.

A la tardor del carrer Tordera dominen els bolets, els tons ocres i castanys, la fullaraca i el sotabosc. A Joan Blanques de Dalt hi ha una festa d’abelles que brunzeixen, i a Joan Blanques de Baix de Tot hi regnen els llibres i la festa de la cultura. Totes les festes, les contrafestes, les festes alternatives, les infantils, les punkies, les quissoflautes i les revolucionàries tenen cabuda a la festa major de Gràcia.